Introducció

Aquest és un relat que va estar seleccionat en un concurs que em vaig presentar l’any 2012 i que va ser editat  en un llibre recull de diversos autors i que du per títol “Segona Oportunitat” i que  fou publicat  per l’editorial Meteora durant el mes d’abril de 2013.

La meva, és una narració que relata uns fets reals succeïts durant la dècada de 1960 i que, precisament, guarden relació amb uns esdeveniments que s’estan produint una setmana abans del dia en que m’he disposat a redactar aquesta introducció (10 de desembre de 2012), sis mesos després d’haver escrit el relat. M’estic referint al projecte de llei que ha presentat el ministre d’educació Juan Ignacio Wert, a través del qual està disposat a dilapidar el sistema de Immersió lingüística que  porta funcionant a Catalunya de manera eficient  des de fa més de trenta anys.

L’ombra d’aquella maleïda dictadura, sembla que torna a ressorgir  com un malson arran de les iniciatives d’un govern que es resisteix a acceptar que els catalans tinguem el privilegi de parlar dues llengües (com a mínim) i  que tinguem la nostra pròpia identitat i cultura.

El relat és perfectament real i només canvia el nom de la majoria dels personatges. Els que coneguin una mica l’autor se’n adonaran de qui és la persona que representa el Roger, el principal protagonista, el qual va poder constatar en primera persona quina era la situació que traspuava  en un barri de l’extraradi barcelonès  i quines van ser les dificultats que els catalans vam tenir que superar per normalitzar d’utilització d’una llengua pròpia, totalment menyspreada  i rebutjada per  l’estat espanyol.

                      Història d’un vailet en plena dictadura

Era la dècada del 1960-70 quan el Roger va cremar la primera etapa de la seva vida; un vailet català que va néixer i créixer a la seva terra però que ho va fer en una època complexa, en un entorn certament estrany i difús. Els seus primers tres anyets els visqué al barri de Sant Andreu de Barcelona en el si de la llar del seus avis, en una d’aquelles fantàstiques cases antigues, proveïda de jardinet, hort i, fins i tot, tenia  un d’aquells pous que pràcticament ja no en queden, amb un aigua que quan feies un glop, l’assabories com si fos gloria. Malauradament i, a causa de les reestructuracions urbanístiques, al cap dels anys,  la  finca va quedar expropiada, fet que va arrossegar els avis a viure en un pis tancat i que va comportar dissortades repercussions anímiques fins el punt  d’accelerar el seu deteriorament existencial.

Quan el Roger va fer els tres anys, els seus pares van tenir l’oportunitat de comprar un modest pis al barri del Besòs de Sant Adrià, indret on hi havia creada una atmosfera entorn a la qual el Roger se sentia diferent. Tot i que la seva curta edat li impedia comprendre aquella peculiar situació, mica en mica s’anava adonant que havia nascut en una terra que estava poblada de persones que no parlaven l’idioma que ell enraonava a casa, amb les quals s’havia d’entendre amb una presumpta llengua “oficial” que es parlava al carrer i a l’escola i que anomenaven el castellà.

Eren diversos els contrasentits i singularitats que flotaven en aquell barri ple d’edificis immensos, d’arquitectura monòtona i lletja, on predominava el color gris fosc del ciment. Els camps espaiosos que encara hi quedaven i on la quitxalla gaudia jugant a tots aquells enginyosos i divertits jocs de carrer que a hores d’ara han passat totalment a la història, van ser devastats per les piconadores per tal de construir un polígon encara més gran que el del Besòs, el qual va ser batejat com “Grupo La Paz”; apel·latiu que, paradoxalment, contrastava amb la crua realitat de la zona, un funest indret farcit de delinqüència i on cap “foraster” gosava  trepitjar perquè si ho feia havia begut oli.

En Roger no entenia per què els seus amics s’anomenaven pel nom de pila: Pedrito, Juanito, Leandro, entre d’altres similars i a ell el cridaven pel cognom. Des de la seva innocència, va arribar a la conclusió que el nom de Roger devia de ser molt difícil de pronunciar per a tots aquells marrecs que no sabien parlar la llengua materna del nostre protagonista i, en canvi, el seu cognom, Peris, se’ls feia molt més senzill. No és que això arribés a amoïnar-li gaire ja que n’estava molt orgullós del seu cognom però sí que li tocava una mica el voraviu el fet que es mengessin la s i reconvertissin el cognom original que es pronunciava amb e oberta, amb un succedani apel·latiu sense s i l’e tancada. Més endavant se’n va adonar que, per una qüestió d’inèrcia provocada pel context polític i social que l’envoltava, el cognom va patir una mena de transformació similar a la  que havia sofert el nom de pila.

Ell era conscient que els seus pares li van posar el nom de Roger, però també sabia que oficialment es deia Rogelio. Per tal de no complicar l’existència al seu fill, els seus progenitors contemplaven aquestes circumstàncies amb tota normalitat i evitaven donar gaires explicacions. En Roger, que tampoc era gaire preguntaire, va assumir la situació amb la mateixa normalitat que qualsevol altre nen que arriba a l’estranger de petit, i que, al marge de la seva llengua materna, es relaciona i rep la formació amb l’idioma del país d’acollida amb l’única diferència que, en aquest cas, al nano el van obligar a aprendre a escriure l’esmentada llengua oficial sense tenir oportunitat alguna de conèixer l’ortografia i la gramàtica de l’idioma familiar ni encara que fos pagant.

L’escola on va cursar la seva primera etapa formativa i que es trobava a la mateixa finca on hi vivia, es deia Acadèmia “Tirana”. Tres professors conformaven l’equip educatiu: Don Rafael (el director), Don Francisco i Don Cesar. Això del “don” que més aviat s’estila a zones mesetarias, en aquella època era un dels altres trets significatius d’un tarannà que formava part d’aquell període en què el Roger tenia que acceptar com a normal en una situació sociopolítica que ell desconeixia.

Aquell “don” era irrellevant comparat amb les plantofades  i els cops de bastó que els esmentats mestres repartien sense contemplacions entre els alumnes. El nostre protagonista va patir els efectes d’aquella medicina però procurava ser un bon minyó perquè li arribessin les dosis justes. Els típics “pilotes” –figura  que en aquella època era força prestigiada– eren premiats quan obsequiaven al professor la vara més lluenta i contundent. Pel que fa els diferents càstigs, posar els dits en forma de carxofa per ser colpejats amb sanya  n’era uns dels preferits i  agenollar-te de cara la paret durant mitja hora  amb els braços en creu amb un parell de llibres a sobre de cada ma era un altre dels ingenis d’aquells botxins d’escola de barriada.

Quan el menut Roger va complir els vuit anys,  la seva mare, la Núria, va fer mans i mànigues per aconseguir matricular al seu fill a un reconegut col·legi de  frares en ple centre de Sant Adrià de Besòs, ubicat a uns quatre o cinc kilòmetres de la seva vivenda.

Va ser en el moment de la seva incorporació al nou col·legi quan aquell innocent vailet se’n va adonar que no era un oasi en el desert, que a la nova escola hi havia d’altres alumnes que, tenien un tret de similitud. Tot i que predominaven els Bonilla, Andujar, López, Navarro, etc., cognoms com Vergés, Adell, Vivet o Valls, feien intuir que tenien algun nexe comú amb el seu i on va fer palès que l’ambient que es respirava era més heterogeni  socialment parlant que el que hi havia al seu barri de residència. Tot i així, la seva llengua materna, de moment, no se sentia enlloc més que a casa.

A partir d’aquí i coincidint amb les seves primeres lliçons de geografia, va començar a ser conscient que ell vivia en un país que es deia España i que era un habitant d’una “regió” que la hi deien Cataluña i que, en teoria, hi devia d’haver molta gent que parlés el català, l’idioma que ell enraonava a casa i que era propi d’aquesta regió, si bé no arribava a comprendre per quina estranya raó el català només es parlava a l’àmbit familiar. A tot això, tenint en compte la curta edat del nano,  els seus pares s’escapolien com bonament  podien de les preguntes que els formulava al respecte.

El salt qualitatiu i diferenciat que, a tots els nivells, en Roger experimentà al nou centre educatiu, va ser força rellevant. Del “don” de l’acadèmia Tirana, va passar al “hermano” del nou col·legi, on les estomacades per part dels mestres, en aquest cas frares, eren també freqüents, per bé que  una mica més diluïdes i menys colpidores. Al marge del sistema totalitari que també traspuava en aquest centre, la problemàtica va adquirir una altra dimensió quan es va fer correr pels passadissos que un dels frares era maricón, i que havia abusat d’un dels alumnes. Un dels seus companys més afins, li va confessar literalment: “dicen que el Dionisio le ha dao por culo a un tal Garcia del tercero A”. En Roger, que amb els seus vuit anys això de maricón entenia més o menys el que volia dir,  l’acció de “dar por culo” no tenia ni idea què nassos significava, però devia  de  ser greu per la magnitud que va cobrar la notícia…

Setmanes més tard, el Dionisio desaparegué del centre i d’aquell fet concret no se’n va parlar més. Més endavant, es van sentir rumors d’algun altre episodi similar amb diferents protagonistes.

Una altra de les ràncies particularitats d’aquell col·legi era el costum d’haver de besar  la ma al frare de torn cada vegada que entraven a l’aula. El Padre nuestro, l’Ave Maria, el Credo i el Rosario eren litúrgies habituals en el si de la classe. Amb el temps, en el cas del Roger, es va confirmar aquella llegenda urbana que proclamava que el que estudiava en un col·legi de frares o de monges acabava  esdevenint tot el contrari del que es pretenia amb aquell model educatiu, es a dir, el ressorgiment de més ateus, més agnòstics i, fins i tot, més trapelles…En qualsevol cas, encara havia d’estar content quan es va assabentar que en altres centres obligaven a cantar cada matí el “Cara al Sol”, una mena d’himne caspós, vinculat al règim d’a aquella època “daurada”.

Vull deixar clar que no tot era negatiu en el seu nou col·legi ja que estem parlant d’una etapa formativa essencialment important i el canvi, en el seu conjunt, va ser satisfactori. Un bon dia i amb motiu de la seva passió pel futbol, s’hi van obrir força llums sobre la consciència del petit Roger envers els dubtes que l’embargaven. Tenia la sort que en aquell centre hi  havia una excel·lent pedrera de futbol base. El coordinador era un tal Rosich, un empresari de Sant Adrià que havia estudiat en aquest mateix col·legi  i tenia com a hobby desenvolupar i organitzar aquella escola de futbol. La sorpresa va ser majúscula quan el dia que es va  presentar per fer la prova per tal d’integrar-se a l’equip de benjamins, en Rosich es va dirigir al Roger amb l’idioma que només parlava a casa; “ostres, això és fantàstic”, va pensar amb un somriure d’orella a orella.

No és que aquella circumstància aclarís les incerteses d’aquell nano entorn la seva llengua materna però sí que li va despertar noves sensacions identitàries que el satisfeien de molt bon grat. Aquest fet va servir d’estímul  perquè comencés a parlar el català amb  tots aquells companys d’equip i que algun d’ells, alhora, era companys de classe i que el Rosich  els parlava en aquesta llengua. No es creieu que eren gaires els que parlaven el català però si ho feien quatre o cinc de l’equip era tot un èxit.

Mentrestant, en Roger compaginava la seva passió pel futbol, amb el seu periple  formatiu al col·legi, on els llibres d’història només parlaven dels reis gods, dels borbons, de Jose Antonio Primo de Rivera i d’un personatge que, durant aquella època governava l’estat espanyol, un tal Generalisimo Franco, un paio a qui al Roger no li transmetia sensacions gaire captivadores.

Aquest  “pintoresc” personatge no només sortia als llibres d’història més recent de l’estat espanyol, sinó que, a més, el Roger se’l havia d’empassar mitjançant una altra assignatura, -que per  cert suspenia sempre- que  s’anomenava Formación del Espiritu Nacional. Només  el nom de la matèria, sense saber de què anava, li provocava certa angúnia i rebuig. No era quelcom premeditat, simplement era una reacció producte d’un subconscient que, sense saber realment els motius, es començava a revoltar…Per acabar-ho d’adobar, un dia, a les acaballes de la dictadura, quan ja se suposava que l’assetjament a la nostra llengua ja no era tant sever, es va assabentar que la seva avia se li va acudir preguntar-li a un policia en català si sabia on era un determinat carrer; el policia amb cara de mala llet li va contestar: “Señora a mi me habla usted en cristiano”.

Era cap a l’any 1974,  a partir del període en què el Roger complí  els catorze anys i, coincidint amb l’etapa agònica del Generalisimo, quan començà a tenir consciència d’allò que realment era  Catalunya, del que havia constituït en el passat, i a comprendre moltes coses que havien provocat la dictadura d’en Franco després d’una guerra cruenta, de la qual només se’n sentia  a parlar d’una manera superficial.

Més endavant, va poder aplegar més coneixements i es va assabentar de tres dades importants: que Catalunya era la regió més industrialitzada i econòmicament més forta de l’estat espanyol; que durant les dècades dels 50 60 i 70 arribaren a territori català des d’altres regions d’Espanya un nombre tan important d’immigrants que van acabar representant el 40% del total de la població catalana, dels quals una gran part es van concentrar a l’àrea metropolitana de Barcelona; i per últim, que parlar el català al carrer i, sobretot, als organismes oficials havia estat totalment proscrit  durant els quaranta anys de dictadura. Si a aquest 40% li afegim un 10 o 15% de gent que desconeixia l’idioma abans de l’esclat immigratori, ens anem a un percentatge per sota del 50% de catalanoparlants l’any 1976, moment en què s’inicia la transició democràtica, la majoria dels quals no sabia escriure’l perquè s’havia prohibit el seu ensenyament.

Quan el Roger va començar a treballar de ben jovenet en una companyia d’assegurances del centre de Barcelona, es va topar amb un company que li va explicar una anècdota que sintetitza una mica la situació que es vivia a l’extraradi barcelonès  en el si dels barris que conformaven l’entorn de la ciutat.  El company Juanjo Planes visqué  una situació similar a la del Roger però amb la particularitat que, tot i que el seu pare era català, la seva mare era andalusa i la llengua que es parlava a casa era el castellà. No obstant això, el seu pare no podia amagar la seva condició ja que tenia un accent català de soca-rel, del qual  se sentia  molt orgullós.  La família Planes s’havia instal·lat en una de les primeres cases que es van construir al barri  de la Salut de Badalona, indret on va tenir lloc un dels primers assentaments dels fluxos migratoris de principis dels anys 50. Era l’època en què els grans polígons encara no s’havien edificat i tota aquella zona estava conformada per plantes baixes o  per construccions de dos pisos d’alçada. Sabeu com anomenaven al pare del Juanjo? Doncs li deien, ni més ni menys, que el Catalán, per la seva condició de l’únic català que hi havia a la zona. Aquest és un exemple, junt amb el del Roger, suficientment il·lustratiu  de la realitat existent en determinades zones de Catalunya a l’era franquista.

Arran de totes aquestes experiències i coneixements, l’instin nacionalista català d’en Roger va anar creixent  paulatinament, el seu sentiment era cada vegada més ferm i el seu esperit era cada cop més solidari amb la causa catalana i amb la reivindicació de la identitat d’un poble  que podia estar en perill. Tot i així , ell, com molts altres catalans de l’època, es va instal·lar en una mena de  comoditat generalitzada i, malgrat aquesta consciència i sentiment, no solament es mantení al marge dels moviments catalanistes i de les agrupacions polítiques i socials que lluitaven democràticament per la causa, sinó que va adoptar la postura –també força estesa- d’aquell català acomplexat que quan parlava amb un desconegut o anava a una botiga, es dirigia sempre prèviament en castellà per allò de la prudència o  la consideració  per la gent que suposadament desconeixia  la llengua.

D’altra banda, malgrat que tingué l’oportunitat a través dels programes d’immersió lingüística que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya, també com una gran majoria, no es va preocupar de dominar l’escriptura, més enllà del que aprenia de manera autodidacta llegint diaris en català i algun que altre llibre d’autors de la terra.

Hi ha una dita que proclama que “mai és tard per treballar per una causa noble” i en Roger Peris no va despertar d’una manera proactiva fins que no va tenir l’edat de 49 anys. Va ser el 12 de Juliol del 2010, amb motiu de la manifestació multitudinària en oposició a la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut d’Autonomia que va ser aprovat en referèndum pel poble català l’any 2006, quan el Roger va comprar cinc banderes independentistes i acompanyat de la seva dona i de sis persones més del seu entorn  a les quals va regalar les estelades que havia comprat, va prendre part decidida d’un acte que va significar el punt d’inflexió d’un canvi d’actitud que ja no ha deixat des d’aleshores.

La recança  del nostre protagonista per  haver tingut una posició relativament passiva durant tants anys, està essent compensada amb el seguit d’accions i iniciatives que ha engegat durant els darrers tres anys. Aquesta ha constituït una d’aquelles segones oportunitats que, per l’edat o per falta d’energia i capacitat, moltes vegades la vida ja no et brinda i que un se’n penedeix de no haver-les exercitat en el seu moment.

A partir d’aquella data, el Roger es va posar mans a l’obra i va començar per inscriure’s a un dels centres del Consorci per la Normalització Lingüística i, en un any, es va treure el nivell C de català. Així mateix, va rescatar un parell de llibres que tenia a  la llibreria  de casa i va aprofundir sobre els coneixements de la història del nostre poble. A més, es va fer soci de la institució “Omnium Cultural” i de l’associació “Plataforma per la Llengua”, col·laborant amb tot allò que el temps li permet.

D’altra banda, la senyera presideix la terrassa de casa seva sempre que hi ha un diada festiva en memòria del nostre país, i per un altre costat, procura fer pedagogia amb la gent del seu entorn que està immersa en un mar de confusions entorn  a la problemàtica actual i a la que portem arrossegant des de fa tant de temps.

Actualment i aprofitant la seva afició per l’escriptura, ha aparcat el castellà en els seus textos i ara ho escriu tot en la seva llengua materna i això li ha despertat una capacitat que tenia ben amagada com és la poesia i de la qual no havia sigut mai conscient. A més a més i  a pesar de la seva edat, aquest any ha fet la preinscripció a la universitat per cursar la carrera de filologia catalana i té la intenció d’impartir classes de manera gratuïta a persones de fora que vulguin aprendre el català i no tinguin mitjans econòmics per fer-ho.

En un altre ordre de coses, al Roger li han publicat diversos  articles d’opinió a diferents  diaris de Barcelona on ha aprofitat per posar de manifest les seves inquietuds entorn a l’evolució i particularitats del país, així com per agrair i reivindicar la notorietat de personatges que estant lluitant des de les seves respectives professions per fomentar i potenciar la nostra  llengua i cultura.

Des de la perspectiva del temps, sense aprofundir a la realitat històrica d’aquella denominada regió, que fou i és una nació i sense entrar en el terreny de l’espoli fiscal patit al llarg dels segles, el que el Roger té absolutament clar és que el que ha viscut la història més recent del nostre país no se’l pot  enganyar i que totes les martingales que arreu d’Espanya s’inventen sobre la conducta dels catalans envers la llengua castellana són una monumental fal·làcia i que hem de seguir lluitant contra els enemics de la nostra llengua i cultura i contra aquest llast que portem arrossegant d’opressió i maltractament.

Hi ha una constant en el decurs dels darrers segles que demostra que Espanya ha intentat i segueix intentant destruir la realitat lingüística de Catalunya. Des del Decret de Nova Planta, establert l’any 1716 pel rei Felipe V, aquesta dinàmicano s’ha aturat ni en democràcia. L’última proba la tenim amb la resolució del Tribuna Superior de Justícia de Catalunya en contra el model d’immersió lingüística, que porta funcionant sense problemes gairebé trenta anys. En aquest sentit, es fa molt difícil d’entendre que un pare estigui en contra que el seu fill sigui educat en la llengua del país on viu; això significa un “no” a la cultura, al coneixement i al respecte de la identitat mil·lenària d’un poble.

Avui, malgrat tots aquests entrebancs, tot i que hi ha gent que, portant més de trenta i quaranta anys a la nostra terra, no s’ha integrat ni s’integrarà mai a la nostra cultura i costums,  al  Roger l’omple d’orgull i satisfacció que molts dels Bonilla, Gómez i Navarro, fills de ciutadans immigrants  amb qui convisqué de petit  en condicions gens favorables, actualment són tan catalans o més que ell, i que l’esforç i actitud d’aquestes persones de diversa procedència  ha contribuït de manera decidida a fomentar i consolidar la catalanitat d’un poble que, des de sempre, ha demostrat ser terra d’acollida  i que ha considerat com català tot aquell que  se’n sent i que ha vingut al nostre territori a viure i guanyar-se la vida.

Jordi Terris 13-12-2012