Sempre em queixo, ens queixem, que en general el temps s’esvaeix i passa volant. L’experiència que vaig viure fa poc més d’una setmana em va sostreure durant quatre dies d’aquesta sensació.

Va succeir, tornant de Brussel·les, després d’una quants dies formidables d’esbarjo i d’emocions. Assegut en una butaca entre quatre parets d’un hospital del nord de França, les hores es feien eternes; clar que podia sortir al carrer al no ser jo el damnificat; un carrer gris i gèlid als afores de Peronne, una població al nord de França,  on casualment vaig anar a parar en motiu d’un fet accidental que, en aquest context, no ve al cas explicar.

També els Jordis i els consellers empresonats poden sortir al pati, un pati també gèlid i potser climatològicament no tan gris com el meu carrer de Peronne, però segurament tenyit d’un altre tipus de grisor molt més colpidora.

Aquests quatre dies entre aquelles quatre parets, he pensat molt en ells i m’han servit per prendre realment consciencia del privilegi que implica gaudir de llibertat i del patiment que deu suposar romandre en una cel·la, empresonat només per defensar unes idees.

Aquest és un missatge per a tots aquells que no s’han aturat a interioritzar el que significa tenir a la presó unes persones que han donat la cara per tots els que hem defensat una causa noble i, sobretot, per als que afirmen que s’ho tenen ben merescut perquè «s’han saltat la llei», però que no diuen ni piu en relació a casos realment delictius com el d’Urdangarin o com els dels ultres condemnats pel cas «Blanquerna” de Madrid i que cap d’ells ha entrat  a la garjola no sabem encara per què. Sí, m’estic referint a tots aquells  que són còmplices d’una societat injusta i del manteniment d’un estat autoritari que està disposat a utilitzar tot el seu poder per reprimir i neutralitzar el pensament de moltíssima gent. Molt trist, després de 40 anys de suposada democràcia…

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/ara-entenc-els-jordis-154622

Jordi Terris 19-12-2017