La dualitat del lideratge independentista
Quan Saenz de Santamaría es va omplir la boca en dir que havien escapçat l’independentisme, sabia de manera inequívoca que, a més de carregar-se d’una tacada els millors adversaris polítics d’aquell moment, havia dinamitat dos líders d’una envergadura extraordinària, com són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
Junqueras representa l’ànima filosòfica del sobiranisme, el de l’obligat pragmatisme polític, el professor reverent, el líder aglutinador, el dialogant persistent, el de la paciència infinita.
Ell és l’ídol que representa el sector independentista que no té pressa i que assumeix amb perseverança il·limitada la crua realitat del tarannà i posicionament de l’Estat del qual formem part.
Puigdemont, com s’ha demostrat un cop més aquest passat dissabte a Perpinyà, constitueix el lideratge carismàtic que esperona la gent, el polític rebel amb una capacitat de convocatòria que abasta límits imprevisibles; el que és capaç d’aplegar al seu entorn personatges de diferent color polític.
És el que aglutina el seny i la rauxa, el que des de l’exili va aconseguir contra tot pronòstic ser votat per un milió de ciutadans al Parlament Europeu, l’enemic número u dels seus perseguidors, buscat fins i tot entre les clavegueres. És gairebé un símbol per a la gent que representa.
L’un i l’altre, irremissiblement necessaris per reeixir el projecte sobiranista. Veurem si també són capaços d’acostar posicions i cercar una unitat tan complicada i alhora tan necessària.
Jordi Terris – El Periodico 05-03-2020
Jordi Terris 