La meva lectura sobre el cas Pujol
Després d’haver deixat refredar un xic el cas Pujol, m’agradaria exposar les meves reflexions sobre unes confessions, amb relació a les quals, tot i que, per descomptat crec que la condemna dels fets ha de ser unànime i contundent, amb les conseqüències de tota mena que se n’hagin de derivar, també considero que convé fer un anàlisi des d’una òptica diferent, on entra en joc el contrasentit que suposa la comissió d’aquests fets tan menyspreables, amb la ingenuïtat, (dic ingenuïtat per suposar que mai es descobriria), el tarannà i l’estil de vida del president durant tota la seva existència , i sobretot, la malbaratada i innecessària generositat envers uns fills, que, al cap i a la fi, la usura o acumulació de cabals no declarats, només portarà que maldecaps, persecucions i perjudicis de colossal magnitud a tota la família.
Si comparem la rutina, costums i hàbits que ha dut el president al llarg del seu periple vital, amb d’altres d’un estatus molt similar, observem diferències dignes de significació que em fan què pensar sobre l’aprofitament que ha pogut obtenir el Sr. Jordi Pujol de la seva fortuna, donant per presumpte suposició pendent de demostrar, com alguns asseveren, que aquesta fortuna oculta no es limita a l’herència de son pare, que per cert, nominalment ell n’havia estat descartat en favor de la seva dona i dels seus set fills, una dona que va rebre en vida el famós llegat del seu sogre Florenci, i a la qual, segons fons afins a la família li tenia més estima que al seu propi fill.
Podria parlar de nombrosos personatges d’alt nivell polític o social immersos en casos de corrupció o deslleialtat institucional però em limitaré a posar com a exemple un cap d’estat, així com un president de govern de la història recent del nostre entorn. Començo pel primer, per la seva condició de rei d’Espanya, el qual ha gaudit, per part de les institucions i de la societat en general, d’una sobreprotecció i tolerància d’unes proporcions inadmissibles. Ens trobem davant un personatge que se’ns ha estat imposat sense cap opció a ser escollit per la ciutadania, però que, amb els calers de tots els espanyols, ha pogut fer gala d’uns dispendis i d’un estil de vida que dista molt del tarannà quotidià de l’expresident Pujol, basat en una vida privada folgada però més aviat corrent pel que fa a qualitat de vida, com a molt, emmarcada en el nivell de vida de moltes famílies de classe mitja-alta, i sobretot, amb una dedicació indiscutible al servei de les llibertats, de la llengua i de la cultura catalana, dedicació que fins i tot el va dur a la presó durant la lluita contra la dictadura franquista.
Quina diferència substancial he detectat entre aquests dos personatges? Doncs crec que són evidents: Amb relació al rei, se n’ha parlat ben poc sobre l’herència que va rebre del seu pare, fixada en 375 milions de les antigues pessetes i han quedat punts realment foscos amb referència a les obligacions tributaries derivades d’aquest llegat. En aquest sentit, la casa del rei fa més d’un any va confirmar que Juan Carlos no tenia cap compte a l’estranger des de 1995, data en què supostament va tancar els comptes que tenia a Suïssa amb l’esmentada quantitat. Tanmateix, la investigació oberta per la Zarzuela al destapar-se aquest assumpte, no va trobar proves documentals de què s’acomplissin les corresponents obligacions fiscals dimanants de l’herència tot i que va manifestar “la convicció” de que ho van fer les persones nomenades per fer complir la seva última voluntat. Tampoc Hisenda ha pogut donar explicacions al haver transcorregut 20 anys. Després que el diari “El Mundo” publiqués la informació sobre la herència de Juan de Borbó i que part de la mateixa era en tres comptes a Suissa, el grup d’ Izquierda Unida va preguntar al govern si el rei havia complert amb les seves obligacions davant Hisenda, però la Mesa del Congrés, dominada pel Partit Popular, va vetar la serva formulació.
En qualsevol cas i sense haver pogut desvelar aquest enigma, el monarca, a costa de diners públics, ha desplegat una vida farcida de luxes, palaus, iots, caçaries d’elefants, viatges i, com no, les seves “furtives escapades” que des de fa temps van acabar esdevenint de domini públic i que han convertit Joan Carles I en un personatge simpàtic i fins i tot, lloat per determinats segments de la societat per la seva “baronívola” promiscuïtat.
L’altre exemple il·lustratiu que tenim a un abast bastant pròxim és el senyor Silvio Berlusconi; un personatge marcat per la corrupció sense fre, sobre el qual no cal esplaiar-se gaire. Les seves cèlebres i reiterades festes libidinoses de traca i mocador, exemplifiquen de quina manera invertia part de la seva fortuna, i com el luxe, l’hedonisme i els desoris sexuals constituïen els seus anhels prioritaris de supervivència.
Per tant, la meva consideració és que Jordi Pujol ha estat víctima d’una cobdícia absurda, de la qual, i des d’un punt de vista egoista, se n’ha aprofitat ben poc. Només hem de fer un repàs del que ha estat la vida quotidiana d’aquest pencaire obsessiu, amb una vida més aviat austera -podríem posar com exemple que va trigar vint anys en canviar-se el vehicle- per adonar-nos que els diners emmagatzemats i curosament ocultats, només han servit per alimentar aquesta cobdícia que ha estat el penós gran llegat que ha deixat als seus set fills, la majoria dels quals sembla ser que sí han sabut treure-n’hi un sucós rendiment i un aprofitament pràctic de luxosos excessos, havent de suportar la pitjor penitència que podria recaure a un personatge com ell a la seva edat, com és el fet d’haver de dur aquest llast tan colpidor i vergonyós durant la resta que li queda de vida.
Jordi Terris
Badalona 25-08-2014
La falàcia del problema lingüistic
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/convivencia-linguistica/113404.shtml?utm_source=twitter-dlvr.it&utm_medium=social&utm_campaign=epentretodos


Les últimes declaracions del ministre Wert en relació amb el nou decret sobre la Llei d’educació anunciant la mesura d’aplicar una subvenció de 6.057.-€ a càrrec de la Generalitat per als estudiants que sol•licitin el castellà com a llengua vehicular en el cas que no pot fer-ho en un centre públic o concertat, representa la gota que vessa el got del cúmul de despropòsits, davant un decret que ha estat qüestionat seriosament pel propi Consell de l’estat espanyol.
La polèmica que s’ha suscitat des de fa molt de temps i que se segueix suscitant amb relació a un suposat conflicte amb el tema de les llengües que es parlen a Catalunya constitueix una fal•làcia que té connotacions que ratllen la mala fe, circumstància que ha reportat com a conseqüència, la judiialització i la actual modificació del sistema d’immersió lingüística que ha estat funcionant amb èxit al nostre país durant més de trenta anys.
Hi ha una evidència fora de tot dubte: si en algun aspecte no existeix cap problema en el marc de convivència entre els ciutadans d’aquest país és precisament sobre la qüestió de la llengua. En tot cas, si algun idioma està en condicions inferiors és el català. És de domini públic la condescendència, fins i tot moltes vegades criticada per les persones que han vingut de fora i el respecte escrupolós que hem tingut els catalanoparlants en la nostra relació amb els conciutadans que no parlen la nostra llengua, sempre prioritzant la deferència a favor del nostre interlocutor en detriment de la llengua catalana.
A fi de constatar la veritable realitat de la situació, només cal apropar-se a les escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona per verificar que la llengua que encara predomina en una gran part de la nostra comunitat continua sent l’espanyol i ho estem acceptant amb absoluta normalitat.
DOCUMENT ARXIVAT AL «Archivo de Noticias» relativas al análisis de las mismas sobre divulgación lingüística, las lenguas de España y sus variedades». Ver el siguiente enlace: http://www.lenguayprensa.uma.es/archivo/?p=33177
JORDI TERRIS – EL PERIODICO / DIARI ARA 26-06-2014
La gran relliscada del Sr. Faus
Després d’haver tingut el privilegi d’haver vist jugar a l’equip del Barça tant a Cruyff com a Maradona, dos dels més grans futbolistes a nivell mundial, estic en condicions d’afirmar que Leo Messi és i probablement serà el millor jugador de futbol de tots els temps, asseveració que comparteix innombrable gent que realment entén de futbol. Més enllà del les xifres estratosfèriques i dels nombrosos records que està col.lecccionant, quan et poses a veure un partit del Barça i Messi està en el terreny de joc en tot moment et fa vibrar, perquè quan agafa la pilota gairebé sempre passa alguna cosa. És el que trenca el ritme del partit, és l’únic que és capaç de fer quelcom diferent: una cabalcada en diagonal, una arrancada frenètica, una assistencia genial o un hat-trick d’una factura que deixa tothom bocabadat.
Com ja s’ha repetit moltes vegades, es tracta d’un jugador amb relació al qual s’esgoten els qualificatius, un futbolista d’una altra galaxia que, a diferencia d’altres astres de talla mundial, la seva extraordinària regularitat ve donada perquè`basicament ell viu per al futbol, que té una implicació i un compromis amb el seu equip permanent i inqüestionable, un esportista que compagina l’eficacia amb l’estètica, un paio senzill i gens conflictiu, un privilegi per a tots aquells que els agrada el futbol i sobretot per als que tenim la sort de simpatitzar amb els colors blaugrana. En definitiva, una joia que s’ha de saber cuidar i mimar com es mereix.
En consequencia, no puc esgrimir un altre argument que desqualificar les desafortunades declaracions del Sr. Faus, un directiu que ha ficat la pota fins al fons, ja no només per al contingut de les seves paraules sinó pel gest i el desdeny amb què van ser pronunciades. Davant aquesta enorme relliscada problablement té raó Messi afirmant que aquest senyor no té prou categoria per formar part de la directiva del Barça. Ara veurem si el president serà capaç de gestionar adequadament aquest embolic i d’apagar aquest foc encés de manera tan imprudent i innecesària.
Jordi Terris
El Periodico 22-12-2013
ESPERIT DE LLUITA
ESPERIT DE LLUITA
Un lector, instal·lat en l’ambigüitat i la incertesa, es mostrava fa uns quants dies escèptic davant el procés sobiranista plantejant preguntes com ara ¿què passarà amb la gestió del port i els aeroports catalans l’endemà que Catalunya sigui declarat un Estat propi? És obvi i notori que aquest canvi tan transcendental i abans de du a terme la proclamació d’independència, requerirà, previa una declaración d’intencions clarament definida envers a la posterior proclamació, un procés de transició i de negociacions sobre el qual els experts ja fa temps ja hi estan treballant i que comporta tota una sèrie d’accions i procediments que els governants hauran de posar en marxa amb la col·laboració de les organitzacions socials i tota la ciutadania.
Si alguna virtut caracteritza els catalans, i que per cert, ha contagiat bona part de les persones que han vingut de fora, és l’esperit de lluita i la capacitat d’assumir riscos i emprendre projectes. D’aquesta manera i amb aquest tarannà s’ha aconseguit consolidar un teixit empresarial exportador amb un potencial fora de tota mena de dubte i un turisme creixent que situa Catalunya com a pionera.
Aquest fenomen, juntament amb la il·lusió i entusiasme que una majoria de ciutadans estan desplegant davant aquesta oportunitat única, fa que l’optimisme sigui la premissa fonamental i inequívoca perquè el procés acabi bé.
Jordi Terris EL PERIODICO
Gallardon i les deficiències del sistema
A conseqüència del rebuig generalitzat que està rebent d’una gran part del parlament i de la societat espanyola respecte a l’aprovació de la llei de l’avortament, l’altre dia, el Sr. Gallardon es va despenjar amb unes declaracions que reflecteixen els contrasentits i les sèries deficiències del sistema polític al qual estem sotmesos. El ministre deia que aquest govern ha d’actuar d’acord amb el mandat que tenen dels ciutadans i d’acord amb el que emana de la cambra de diputats, i que, si bé escolten el criteri de les minories, ha de prevaler l’opinió de la majoria.
Primer de tot, no deixa de ser sorprenent que aquest discurs no tingui el mateix valor quan parlem d’un poble que majoritàriament reclama el dret a decidir representat també per una gran majoria en el seu parlament. D’altra banda, en temes tan delicats i importants com l’avortament o la llei d’educació on hi ha un aclaparador rebuig, el que vota la majoria de la càmera no ha de respondre necessariament a la voluntat majoritària dels ciutadans.
Aquest govern perd de vista que, en aquesta societat espanyola pràcticament bipartidista, gran part de la ciutadania, passa de votar socialista a inclinar-se per al PP per qüestions relacionades sobretot amb l’economia, la feina i el benestar social, i que un ciutadà de tendències progressistes no es converteix de la nit al dia en un personatge definidament de dretes que passa, de cop i volta, d’estar d’acord amb l’avortament a no estar-hi. Per tant, tinc el convenciment que, governi qui governi, hi ha determinades reformes de vital rellevància que, abans d’aprovar-se definitivament haurien d’estar sotmeses a referèndum popular, que és on realment es demostra si realment existeix la majoria que proclama el Sr. Galllardon.
Jordi Terris 16-02-2014
Una comparació odiosa
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de visitar l’antic camp de concentració de Sachsenhausen, a 35 km. de la ciutat de Berlín, un funest indret amb suficients vestigis que et permeten anar més enllà del que t’ofereixen les pel·lícules que hem pogut visualitzar sobre les conseqüències del nazisme.
El rostre impregnat d’aflicció que traspua de la gran majoria dels visitants a mesura que t’endinses en el recorregut, constitueix el tret més eloqüent de l’abast de l’esfereïdora tragèdia que van patir milers i milers de persones sotmeses a les més infrahumanes humiliacions, vexacions i tortures que els nazis van dissenyar davant l’odi que van generar envers els seus presoners.
Mai deixarà de sorprendrem la capacitat malèfica i perversa que pot arribar a ostentar l’esser humà. En aquest sentit, resulta ingenu per la meva part que també em sorprengui que determinades veus destacades de l’àmbit polític, mediàtic i social, tendenciosament malicioses, pretenguin comparar la tirania del nacionalsocialisme que va liderar Hitler amb l’independentisme o el nacionalisme català. Tractar d’establir qualsevol paral·lelisme entre aquestes dues realitats és d’una mala fe inadmissible i d’una temeritat execrable, a part d’un insult a la intel·ligència de la gent que pugui tenir dubtes sobre el tarannà pacífic, cívic, democràtic i integrador del poble català i quan parlo del poble català em refereixo a la seva immensa majoria, descartant aquells petits reductes indesitjables que es troben en qualsevol tipus de societat.
Estem davant un front d’oposició, on partint de la premissa del «tot s’hi val», estan disposats a utilitzar les estratègies més brutes i menyspreables que ens podem arribar a imaginar.
JORDI TERRIS – Diari ARA 13-01-2014
La independencia, un instrumento a medio plazo
LA INDEPENDENCIA, UN INSTRUMENTO A MEDIO PLAZO
Compruebo en el día a día un degoteo de artículos de diferentes lectores a traves de los cuales se plantean un sinfín de preguntas relacionadas con el futuro que nos espera si alcanzamos la independencia. Cabe reconocer que esta incertidumbre i todas las dudas que suscita este proceso son totalmente lógicas y coherentes. Lo que ya no me parece tan razonable es el negativismo que algunos transmiten dando por descontado que, como se van a seguir aplicando las políticas actuales, la situación económica, social, laboral, financiera etc. continuará en la misma línea que hasta ahora y, en consecuencia, consideran que no es necesaria la secesión si vamos a continuar igual.
Creo que mucha gente pierde de vista que la consolidación de un estado independiente es un instrumento para posteriormente alcanzar los objetivos propuestos. La independencia en si misma, como concepto básico y pragmático, constituye una herramienta que nos va a permitir administrar nuestros propios recursos. A partir de aquí, el electorado, tendrá la oportunidad de escoger la opción política que estime oportuna con el fin de que se apliquen las políticas adecuadas para la buena redistribución de dichos recursos.
Se trata de un proyecto a medio plazo y nuestra sociedad tendrá a su disposición diferentes alternativas para poder conformar un gobierno que satisfaga las necesidades de la mayoría de la ciudadanía. Creo que es necesario un espíritu constructivo y tener plena confianza en que es posible un cambio sustancial, un cambio que será posible con la consolidación del nuevo estatus. A posteriori, el resultado que nos ofrezcan las urnas en base al ejercicio de nuestro voto será determinante.
JORDI TERRIS – El Periodico 22-12-2013
El millor entre els millors
Diari ARA EL PERIODICO
Després d’escoltar el discurs que va pronunciar ahir el mestre Puyal quan va ser nomenat el català de l’any, es va refermar la meva convicció, sostinguda des de fa ja molt de temps, que tenir al millor dels comunicadors de casa nostra amb diferencia únicament circumscrit al àmbit de l’esport, és un luxe que aquest país no es pot permetre.
Tot i que sóc un gran aficionat del Barça i gaudeixo molt de les seves retransmissions, crec que personatges com ell són de vital importància en altres esferes molt més àmplies del àmbit cultural periodístic i social, des d’on podria contribuir, amb el seu ajut i suport, a reorientar i resoldre els problemes de la societat catalana, així com al desenvolupament, credibilitat i reafirmació de la nostra identitat.
El discurs va ser senzillament sublim; la manera en què se’n va recordar de la gent que ho està passant més malament en aquesta crisi i la forma en què va fer palès al president Mas que no està sol, que té un poble al darrera que l’està fent costat, demostren una sensibilitat digne d’un autèntic crack, d’un autèntic líder que necessitem més que mai en aquets moments.
Jordi Terris El periódico / Diari Ara 24-05-2012
Martí Perarnau, un gran periodista
Después de leer el artículo de ayer martes de Martí Perarnau sobre los “doctores Hernández i Iniesta” me veo en la necesidad de dedicar unas líneas en reconocimiento a este excepcional periodista.
Con su estilo, talento y sabiduría, Perarnau eleva su profesión a un punto de excelencia que no tiene parangón en toda la prensa deportiva nacional.
No es tarea nada fácil elaborar artículos de periodismo deportivo mediante crónicas con un contexto de ingente contenido literario como lo hace el amigo Martí, imprimiendo a veces frases con cierto toque poético. Y lo que es mejor, todo ello ejecutándolo con el rigor que le caracteriza y la riqueza argumental con la que expone sus tesis, criterios y razonamientos.
Hacer periodismo deportivo en prensa escrita, a priori, con cierta formación y preparación, puede constituir una labor no demasiado difícil, pero hacerlo con la categoria y de la manera que lo hace Martí Perarnau, esto es otra historia.
Moltes felicitats, mestre.
Jordi Terris – Diari Sport 14-12-2011
Quanta raó té Mascherano (procés sobiranista)
Fins ara havia estat optimista respecte a l’èxit d’aquest moviment que es va engegar arran de la manifestació del 2012 amb el lema “Catalunya nou estat d’Europa”, a partir de la qual semblava que la unitat d’una gran part de la ciutadania era contundent.
Després dels interessos partidistes que estan demostrant darrerament cadascun dels partits que havien apostat pel dret a decidir, amb els diferents matisos i respectives postures, veig molt difícil que es pugui arribar a un consens ampli i determinant, ja que, amb els seus diferents discursos, alguns d’ells demagògics i inviables, l’únic que fan és confondre al seu propi electorat i a la societat en general.
És trist que hagi de ser un futbolista assenyat que ha vingut de fora, com és Mascherano, qui ens hagi de treure els colors posant de manifest que quan es vol fer quelcom tan important com pretén Catalunya, cal sobretot una demostració inequívoca d’unitat. I és que, lamentablement, el que hi ha és una dispersió de criteris cada vegada més desdibuixats i plens d’incerteses.
Al final, si els responsables dels partits no es posen les piles, serà veritat que el govern espanyol se sortirà amb la seva i no els caldrà presentar gairebé oposició a les nostres aspiracions, ja que la divisió que pretenien a la pròpia Catalunya està servida i, en conseqüència, ells sortiran molt més enfortits i Catalunya més menyspreada i debilitada.
JORDI TERRIS
Diari ARA 11-12-2013










