Un país con doble rasero para medir la corrupción
Es curioso observar cómo cada vez que un catalanista emite una crítica sobre los innumerables casos de corrupción que han salpicado y continúan salpicando a miembros del Gobierno de España y a dirigentes de su partido, siempre aparece el clásico nacionalista español que contraataca dicha evidencia con el recordatorio del caso que afecta al ex president Jordi Pujol.
La diferencia entre ambas situaciones conviene puntualizarlas porque a veces se suele olvidar que mientras el Sr. Pujol pidió perdón por sus flagrantes errores, los implicados en casos de corrupción del Partido Popular se hacen los suecos y se limitan a escudarse en sus cuatro cabezas de turco como Rato y Bárcenas. Mientras el Sr. Pujol ha sido desposeído de su despacho de ex presidente y ha quedado humillado y menospreciado por la gran mayoría de catalanes acarreando una tacha imborrable que le perseguirá el resto de sus días, personajes como el ministro Fernández Díaz, o el ex ministro Soria, han salido reforzados con sus conductas, y éste último premiado recientemente con el nombramiento de Director Ejecutivo en el Banco Mundial con un salario neto anual de 226.000.-€. Mientras el partido del Sr. Pujol ha ido perdiendo adeptos de manera muy significativa, el PP en las últimas elecciones ha obtenido notables mejores resultados, e incomprensiblemente -excepto en Catalunya y en Euskadi- sigue siendo partido hegemónico y mayoritario.
En definitiva, sería bueno y saludable que en un tema tan latente y delicado como éste, en general tuviéramos todos una posición más ecuánime y autocrítica.
Jordi Terris El Periodico 06-09-2016
País de pandereta
El tradicional sarcasmo de que vivimos en un “país de pandereta”, hace tiempo ya que ha dejado de ser una broma caricaturesca para convertirse en una triste y seria realidad, un país en el que para que tenga lugar la dimisión o destitución de un miembro del gobierno es necesario que se produzca un cataclismo político.
Cuando apareció un borrador de informe policial poco antes de las elecciones autonómicas catalanas en noviembre de 2012 en el que se arrojaba información falsa sobre supuestas cuentas en paraísos fiscales del entonces president Arthur Mas, no solo no hubo ni una sola dimisión, sino que todavía ningún responsable de Interior ha salido a aclarar de donde surgió y quien confeccionó tal informe. Parecida situación tuvo lugar con el ex alcalde Trias poco antes del proceso participativo del 9-11-2014, en el que el ministerio de interior filtró al diario “El Mundo” una información que, después se demostró ser falsa, sobre una supuesta cuenta del alcalde en Suiza.
Y más recientemente tenemos las conspiraciones del ministro Fernández Diaz con el responsable de la oficina antifraude, las revelaciones del ex comisario Villarejo sobre la existencia de “La Operación Cataluña” y la imputación penal del PP por la contabilidad B del partido. Y lo peor de todo ello, es que a gran parte de la población española, la corruptela que afecta al Gobierno y a su partido, y toda esta serie de despropósitos cargados de mala fe, les sirve de estimulo para seguir votando a los mismos personajes.
La Vanguardia / El Periódico 02-08-2016
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/votar-una-otra-vez-81040
La demagogia de Rivera con el castellano en Cataluña
La demagogia es un recurso que los políticos hacen uso con demasiada frecuencia en sus campañas electorales con el objetivo de captar votantes, parecido recurso que el que se le concede a un imputado en su derecho de mentir como estrategia para defenderse de la causa por la que se le está juzgando.
No hay nada más falso en el marco convivencial entre la ciudadanía de Cataluña que afirmar que hay gente “que se tiene que partir la cara para poder hablar español”. Y es que el Sr. Rivera de C’s, al evocar esa frase en su discurso pronunciado en Sevilla ha dejado patente su exacerbado nacionalismo español y es perfectamente consciente que esa falsedad catedralicia no osaría pronunciarla en ninguno de los mitings que celebra en Cataluña, porque su propia audiencia le recriminaría semejante falacia.
La demagogia que, además de captar adeptos, contribuye a sembrar el odio entre catalanes y el resto de comunidades del territorio español, es absolutamente deleznable y debería tener como respuesta la repulsa unánime de las sociedades afectadas.
Porque si alguna virtud ha caracterizado a los catalanohablantes ha sido el profundo respeto y consideración por la lengua castellana y por todos los castellanohablantes que forman parte de esta comunidad, cuya total integración está fuera de toda duda.
Jordi Terris / El Periodico
Pablo Iglesias no és de fiar
No pot ser que un polític com Pablo Iglesias que en el seu únic meeting de campanya a Catalunya ratifiqui de manera encesa el que ha defensat fins ara sobre el seu ferm compromís de facilitar el referèndum d’autodeterminació del poble català, i que tres dies després, en el debat televisiu, es desdigui d’aquest posicionament davant la possibilitat d’un eventual pacte amb el PSOE.
Fins ara havia sorprès a propis i estranys en mantenir permanentment una paraula que comportava aquesta valentia política i compliment de les promeses electorals a què tan poc acostumats ens tenen els polítics en general.
No sé quina cara els hi haurà quedat a Xavier Domènech i a l’alcaldessa Colau i quins arguments desplegaran als seus votants, tenint en compte que a ambdós se’ls ha omplert la boca a l’hora de defensar la lleialtat dels dirigents de “Podemos” i d’apostar ferma i reiteradament pel referèndum com una de les premisses cabdals del seu programa i com a única sortida per resoldre el problema territorial que s’està vivint a Catalunya durant tots aquests darrers anys.
Jordi Terris / La Vanguardia /El Periodico
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20160616/402535931639/iglesias-no-es-de-fiar.html
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/iglesias-demostrat-que-fiar-73021
La crua realitat de la CUP
Després dels darrers despropòsits arran de la conducta de tot el que envolta el món de la CUP, potser aquesta formació s’hauria de plantejar convocar una assemblea per tal d’analitzar i calibrar realment si els més de 300.000 ciutadans que els van votar el 27-S, combreguen realment amb aquest desori i amb aquest tortuós camí que han decidit emprendre.
Perquè els polítics en general s’equivoquen en pensar que un percentatge més o menys rellevant dels seus votants arriben a fullejar el seu programa electoral. És evident que una gran part de la gent vota per impuls, per simpatia, per intuïció, o per una idea preconcebuda i molts cops inexacte de l’ideari del partit escollit. I la CUP, en aquest sentit, tot i que ja havien estat a l’oposició amb tres diputats i estaven presents en alguns ajuntaments, el gruix de la societat l’ha començat a conèixer ara de debò, quedant totalment desemmascarada en posar al descobert posicions que van en contra de drets fonamentals, summament delicats com la seguretat i la protecció de la ciutadania.
Les darreres enquestes indiquen que els cupaires han tocat sostre electoral i que, lluny de créixer, la intenció de vot va a la baixa, i si el seu objectiu principal és assolir la república catalana, seria bo que replantegessin alguns dels seus postulats i que ho demostrin remant en la mateixa direcció de Junts pel Si, formació que va tenir amplia majoria al parlament, recolzada per la majoria dels sectors independentistes que reclamen una unitat que és vital per al procés.
Jordi Terris/ La Vanguardia/ El Periodico
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20160603/402237618327/la-realitat-de-la-cup.html
Barça: Una temporada de llums i ombres
No seré jo qui posi en dubte que el Barça ha guanyat aquesta lliga de forma merescuda perquè en el global de la competició és el que ha estat més regular i la fortalesa que ha demostrat en els cinc últims partits és digne d’elogi i reconeixement.
Ara bé, aquest fet irrefutable no ens ha de fer perdre de vista les mancances d’una plantilla, les quals han fet evidents les febleses que han impedit arribar a la final de la Champions i cloure aquest tram final de lliga sense les angúnies que els barcelonistes hem agut de patir, títol de lliga per cert, que de no haver-lo aconseguit les reaccions haguessin estat diametralment diferents a les que estem ara sentint.
Són massa significatius els errors que s’han produït en la planificació d’una costosa i àmplia plantilla, en relació a la qual, de manera efectiva només se n’han aprofitat catorze dels vint-i-cinc futbolistes que la configuren –ja es va veure en determinats partits importants on vam acabar perdent com Luis Enrique no va gosar fer cap canvi–. D’aquests onze jugadors que pràcticament no s’han utilitzat, n’hi ha alguns de flagrants, com són la contractació de Veermalen, o la renovació d’Adriano, amb les seves reconegudes i reiterades lesions. Els fitxatges d’Arda Turán i Aleix Vidal, després de la llarga espera, han estat decepcions difícils d’engolir. Les promeses de la cantera, excepte Sergi Roberto, han estat així mateix decebedores, i el que ha demostrat que té suficient categoria, com és el cas de Bartra, no sabem per què Luis Enrique no compta amb ell. I el cas de Douglas és inadmissible i algú ens l’hauria d’explicar.
Per tant, llevat Messi, hem de donar gràcies que les lesions han respectat als jugadors fonamentals de la plantilla, circumstància que considero ens ha permés salvar la temporada.
Jordi Terris / El Periodico
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/barca-una-temporada-llums-ombres-67922
Corrupció i pobresa infantil
Recentment ha sortit a la llum una notícia en què es revela que Espanya és el país europeu que destina menys ajudes a la infància, i que el 36% dels nens espanyols es troben en risc de pobresa o d’exclusió social.
És trist viure en un país on, entre d’altres molts despropòsits, ha primat l’ostentació de determinades inútils infraestructures, com els AVE sense passatgers, o els aeroports sense avions, en detriment de necessitats de primer ordre com la desigualtat social i la lluita contra la pobresa infantil. D’altra banda, veiem com un rosari innombrable de personatges poderosos, alguns d’ells tan representatius com un ministre de l’actual govern en funcions, un ex prestigiós banquer delictivament reincident, i un expresident del govern, estan implicats en casos de corrupció, d’evasió de capitals, o de frau fiscal.
Si suméssim tots els diners que han defraudat tota aquesta nombrosa colla d’individus, i si les polítiques dels successius governs haguessin estat a l’alçada de les veritables necessitats de la societat, i no per inflar-se les butxaques, quasi segur que seríem un país ric, o com a mínim, avui no haguéssim hagut de llegir aquesta deplorable notícia sobre la pobresa dels infants.
Jordi Terris 18-04-2017
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/corrupcio-pobresa-infantil-espanya-63081#
La codicia y los papeles de Panamá
El escándalo de los papeles de Panamá, en el que están implicados un número relevante de políticos y personajes famosos a nivel mundial, no hace más que engrosar el rosario interminable de casos de corrupción que se han ido destapando en los últimos tiempos y que parece no tener fin.
Al margen de que estamos ante un problema endémico de muy difícil solución en un mundo donde los poderosos, protegidos por sus respectivas Agencias Tributarias, tienen la sartén por el mango y no quieren saber nada de redistribución de la riqueza y sobre desigualdades sociales, la pregunta que muchos nos formulamos es por qué están aflorando ahora toda esta serie de tramas que arrancan de tiempos pretéritos, y también deberíamos realizar una profunda reflexión sobre cómo la codicia humana, ruin y desenfrenada, está embaucando a individuos que nunca llegarán a disfrutar ni de la decima parte, o mucho menos, del capital que tienen acumulado y oculto en paraísos fiscales.
Acaso la idea es de dejar “apañados” a sus descendientes como presuntamente pretendía el ex president Pujol con el supuesto legado no declarado. Viendo las consecuencias que este caso está reportando a toda la familia, no parece éste el paradigma que induzca a pensar que el gran favor que se puede hacer a hijos y nietos es dejarles en herencia legados de tal calado.
Jordi Terris / El Periodico 08-04-2016
Gràcies Johan Cruyff
Gràcies Johan per haver triat el Barça i la seva gent en detriment d’altres opcions que haurien estat més lucratives. Gràcies per haver-nos transmès els teus coneixements i la te va particular visió d’interpretar el futbol. Gràcies per haver canviat la mentalitat i la dinàmica d’un club i d’una afició que estava avesada i resignada a sucumbir al sabor amarg de les derrotes.
Un especial agraïment per aquell històric 0-5 al Bernabéu i per haver-nos regalat aquell estratosfèric gol amb l’Atletic de Madrid que et va convertir a «l’holandés volador», el qual vaig poder gaudir en directe quan era petit.
Gràcies per haver construït el Dream Team, per haver exportat el futbol total de l’escola holandesa, per haver esdevingut un referent i un revolucionari futbolístic, i per les magnífiques tardes que ens has fet gaudir. I malgrat la teva personalitat rebel i controvertida, moltes vegades criticada, gràcies per haver sigut fidel als teus principis, a les teves idees, a un club i a un poble amb el qual t’has identificat de manera plena i lleial.
I finalment, per haver estat l’artífex inicial i promotor d’aquest formidable i exitós Barça que actualment ens omple de goig partit rere partit.
Jordi Terris / El Periodico 28-03-2016
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/gracies-pel-0-5-pel-dream-team-60359
El PSC i el dret a decidir
Aquesta setmana, Nuria Parlón, alcaldesa de Sta. Coloma, una de les veus més joves, renovadores i qualificades del PSC, durant una entrevista a 8tv, s’ha despenjat amb unes declaracions on ha afirmat que el PSOE mai acceptarà el dret d’autodeterminació de Catalunya.
D’altra banda, sense explicar ben bé el per què, va voler fer una clara diferenciació semàntica entre el Dret a decidir que defensava fa uns quants mesos el socialisme català, al qual va renunciar, i el Dret a l’autodeterminació que persegueix el govern de la Generalitat en virtut del resultat obtingut a les urnes. Què vol dir amb això? Que la consulta legal i acordada que promulgava el PSC en el seu programa, si algun dia s’hagués aconseguit, hagués estat paper mullat i no hagués servit perquè els catalans decidissin el seu futur polític?
Si una de les persones de la nova generació de polítics amb més criteri propi i projecció, després d’aquest substancial canvi de timó del partit i la seva inequívoca fidelitat i dependència del PSOE, segueix amb la línea de falta de claredat i determinació, utilitzant eufemismes i jocs de paraules, l’únic que aconseguirà és confondre l’electorat, i difícilment podrà aconseguir recuperar el pes i l’hegemonia que el PSC havia tingut a Catalunya.
Jordi Terris/ El Periodico 18-03-2016
Jordi Terris 