Reflexiones sobre la tragedia aérea de Germanwings
Una vez analizada la segunda caja negra del Airbus de Germanwings, estrellado el pasado 25 de marzo en los Alpes franceses, ya no queda ningún género de duda que el copiloto Andreas Lubitz estrelló la aeronave de manera premeditada.
Tal evidencia me lleva a la reflexión de qué hubiera sucedido si no hubiera aparecido ninguna de las cajas negras o se hubieran desintegrado; o si tan solo hubieran encontrado la caja que registra los datos técnicos . ¿Se hubieran llevado a cabo registros domiciliarios e investigaciones exhaustivas relativas al perfil de los pilotos más allá de los rutinarios en relación a su salud, entorno, estilo de vida o ideología para descartar un acto terrorista? ¿Hubiera salido a la luz alguno de los informes médicos que han aparecido, constituyendo tales dictámenes una información tan confidencial como lo es con la legislación actual. Cabe recordar que las primeras impresiones que se arrojaron sobre el copiloto fueron que era una persona amable y absolutamente normal. Incluso actualmente se han alzado determinadas voces justificando su actitud.
Dicha reflexión viene fundamentada porque he revisado las actuaciones y líneas de investigación que se llevaron a cabo para esclarecer las causas que desencadenaron la desaparición en el océano Índico del avión de Malaysia Airlines en marzo del 2014 y no he encontrado ningún dato que indicara que se hubiera realizado ningún registro domiciliario ni investigación pormenorizada sobre el historial médico de los pilotos. Lo único que se sabe es que la aeronave modificó su rumbo hacia el Índico sin causa justificada.
Son muchos los interrogantes que quedan en el aire a partir de estas dos terribles tragedias. Aparte de la mejora en los sistemas de seguridad y la revisión de las pruebas de aptitud de los pilotos, nos tendríamos que replantear hasta qué punto las actuales legislaciones en materia de protección de datos son coherentes para que las investigaciones sobre los desastres aéreos sean eficaces ante la desaparición de las cajas negras.
Jordi Terris / El Periodico 09-04-2015
L’espectacle de la comissió d’investigació (El paper d’ERC)
Tinc dubtes sobre si Esquerra Republicana ha fet bé o malament obligant al president Mas a comparèixer en aquesta mena d’espectacle anomenat “Comissió d’investigació” sobre el cas Pujol, a través del qual, després de més de quatre hores, pràcticament no s’ha aclarit res de nou. Perquè de no haver-ho fet, sempre hagués quedat l’ombra d’aquest dubte i probablement una bona part de la ciutadania no hagués quedat satisfeta.
En qualsevol cas, per al que sí ha servit és per alimentar l’arrogància de la Sra. Sánchez Camacho, la qual, fent gala del seu estil teatral, barruer i demagògic, ha tingut l’oportunitat d’organitzar el circ que li interessava, amb quatre clars objectius: menysprear amb acarnissament i erosionar la figura del president apoderada per una aversió incontenible. Per copar les audiències de la televisió pública estatal, així com de les privades més casposes i mediàtiques del ventall televisiu. En tercer lloc, exhibir músculatura oratoria per recuperar vots que els ha usurpat “Ciutadans” a Catalunya. I finalment, per guanyar punts davant la direcció del PP i, al propi temps, consolidar el vot anticatalà que aglutina el seu partit sobretot en les eleccions generals, un partit que precisament és el menys indicat per donar lliçons d’honestedat i transparència, valors que la pròpia Sra. Camacho ha posat seriosament en dubte amb la seva intervenció en el cas “Metodo 3”.
Jordi Terris / La Vanguardia 11-02-2015
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20150211/54427105923/el-paper-d-erc.html
Un Barça que ja contraataca
Després del perío
de espectacular de l’època de Guardiola en què l’equip ratllava la perfecció, un cop conclòs aquest cicle que tantes satisfaccions ens va donar, per fi aquest nou Barça està trobant l’equilibri que necessitava per tornar a ser un grup compacte i competitiu. Un equip que ha trobat la consistència en defensa, estabilitat i fluidesa en el mig del camp, dos porters que tenen un desplaçament de pilota que molts jugadors de primera voldrien dominar, i una davantera sensacional i demolidora.
Durant la l’etapa de Martino, si bé, ho intentava, l’equip no aconseguia trenar contracops en condicions quan els adversaris feien la pressió sobre la sortida de pilota del Barça.
Un Barça amb jugadors tan ràpids com Messi, Neymar, Suarez o Jordi Alba no pot renunciar a una de les variants tàctiques més letals i espectacularment més vibrants que es poden gaudir veient futbol i que amb tant encert ve practicant el Reial Madrid. Dos evidents exemples els tenim en el primer i el tercer gols del partit amb el partit de tornada de copa amb l’Atlètic de Madrid, moments on l’esclat d’adrenalina de l’aficionat enalteix l’espectacle i fa tornar la il·lusió al seguidor barcelonista.
Jordi Terris / El Periodico 30-01-2015
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/entre-tots/barca-contraataca/120988.shtml
Resposta a les apreciacions del Sr. Milian Mestre
No estic en absolut d’acord amb l’apreciació del Sr. Milian en el sentit que en aquest procés no s’està pensant en el gran col·lectiu de parla castellana. Precisament, l’independentistme ha guanyat molt terreny en els darrers anys gràcies a la capacitat d’aglutinar ciutadans de qualsevol ideologia, condició i origen, parlin o no la nostra llengua.
El Sr. Junqueras ha fet possible assolir l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts amb la contribució rellevant de nombrosos immigrants castellanoparlants. Totes les campanyes, tant de CIU, ERC, com de la CUP, són aglutinadores i han expressat d’una manera clara i inequívoca que si Catalunya esdevé un estat propi, el castellà continuarà sent una llengua cabdal, la qual forma part de manera indissoluble de la cultura del nostre poble i des de sempre han expressat en el seu ideari que es considera ciutadà català aquell que se sent com a tal i viu legalment en el nostre país, independentment de qualsevol altra consideració, com el seu origen o la llengua que parla.
Així mateix, l’ANC, els seus postulats i reclams publicitaris, van en la mateixa direcció i fa pocs mesos van posar en marxa una campanya que van engegar a Badalona, visitant, domicili per domicili, als barris on predominen persones castellanoparlants per explicar-los precisament que l’independentisme és totalment transversal i que la seva consecució redundarà en benefici de tota la ciutadania al marge del seu origen i connotacions personals.
Proba de què aquest fenomen és una realitat ho demostra la consolidació del col·lectiu SUMATE, format per persones de parla castellana , gran part de la qual ha nascut fora de Catalunya. Per tant, qualsevol crítica d’aquestes característiques seria bo que es fonamentés amb dades i informació fidedigne per tal de no confondre i d’evitar trancar la convivència bilingüística que des de sempre ha existit entre els ciutadans del nostre territori.
Aprofito per felicitar al Sr. Cuní per al seu programa.
Jordi Terris- PUBLICAT A LA WEB DE 8TV / 8 AL DIA
18-01-2015
Els tres tenors del programa de 8 al Dia
Sr. Cuní, sóc un fidel seguidor del seu programa i amb relació a la intervenció dels divendres dels que vostè qualifica de «tres tenors», jo tinc dubtes si la categoria atorgada respon a una realitat objectiva. M’explicaré: un bon tenor aplega la capacitat d’oferir un ventall de veus i sintonies en el seu repertori i no estic segur si aquesta categoria metafòrica s’adiu amb la hipotètica diversitat de discurs que haurien d’exhibir aquests tres contertulians.
Per exemple, quan s’aborda el debat sobiranista, el professor Caralt, per bé que em cau força bé i el considero una persona molt preparada, sempre acaba atribuint els mals d’aquest procés al baix nivell dels polítics catalans. És cert que tenim mediocritats en el nostre panorama polític, però afirmar que Mas i Junqueras demostren un nivell de poca volada em sembla com a mínim agosarat i ens hauríem de posar en el paper de cadascun, del que representen, i mesurar bé les pressions de tot tipus a què estan sotmesos per adonar-nos que la seva tasca no és gens fàcil i la gran responsabilitat que suposa prendre decisions que concloguin en acord en un assumpte tan delicat i complex com aquest.
D’altra banda, el Sr. Milian, permeti’m que li digui que es repeteix com l’all. Ja sabem que el sobiranisme català no és precisament el seu ideal; que es belluga en sectors econòmics i empresarials, i que segons ell, l’empresariat català està molt preocupat per la deriva independentista i que tota la culpa de tota aquesta deriva la té en Rajoy. En qualsevol cas, m’agradaria que més sovint, en lloc d’incidir en les causes i en l’esmentada preocupació, exposés raonaments clars i objectivables de per què Catalunya amb el potencial que té no pot ser a mig termini un país pròsper en cas d’assolir la independència i que rebatés les tesis dels experts econòmics que s’expressen afirmativament en aquesta direcció.
I per últim, el que m’acaba la paciència, amb tots els respectes, és el Sr. Foix amb el seu discurs carca i reiteratiu. Ho sento però ho dic tal com em surt de dins. Representa el típic català de la vella guàrdia -per la seva indefinició encara no sé si és catalanista- que només hi veu que pegues i connotacions negatives a aquest procés, menyspreant tot el que l’envolta, i fins i tot caricaturitzant elements com la data concreta de les eleccions designada pel president. Front a l’argument expressat pel Joan Caralt, el qual li deia que tota aquest enrenou i dilació ve derivat perquè no ens han deixat votar en referèndum, no se li va acudir una altra resposta que dir que per quin motiu ens havien de deixar votar sobre aquesta disjuntiva. Sr. Foix deixis de posicions intransigents, de crítiques destructives i de frivolitzar sobre el procés i dongui arguments sòlids de per què no ens convé que Catalunya esdevingui un estat propi, i sobretot, un xic de respecte per el més del 70% de la ciutadania catalana que vol ser consultada.
Jordi Terris/ PUBLICAT AL LA WEB DE 8TV / 8 AL DIA
17-01-2015
El reproche de un abrazo
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/pablo-iglesias-cup-reproche-abrazo/119731.shtml
Nunca un gesto tan natural y terapéuticamente tan recomendable como un abrazo debería ser motivo de reproche. Jamás un impulso libre, sincero y espontaneo como una demostración de afecto debería ser motivo de reprobación.
El Sr. Pablo Iglesias en su multitudinario meeting celebrado en Barcelona, censuró el abrazo entre Arthur Mas y el Sr. David Fernández de la CUP.
La crisis, la corrupción y el momento que está viviendo la política española, nos está llevando hacia una dinámica en la que algunos, primando sus intereses partidistas, pretenden invertir la natural escala de valores que, bajo cualquier circunstancia, debería prevalecer en el marco de las relaciones entre seres humanos. ¿Qué intenta sugerir el Sr. Iglesias con esa afirmación? Que dos personas no pueden abrazarse o sentirse afecto por razón de su ideología. ¿Acaso dos personas con ideas políticas distintas o incluso antagónicas no pueden ser amigos? Precisamente uno de los valores que deberíamos enardecer de un ser humano es la capacidad de compatibilizar la ideología con el afecto personal.
Respeto totalmente los principios de Iglesias y estoy de acuerdo en que nuestros estamentos políticos y económicos necesitan cambios profundos. Pero utilizar la demagogia en su discurso para desacreditar precisamente al líder de la CUP, no me parece la mejor manera de iniciar su campaña en Catalunya para captar electorado. Porque más allá de que el responsable de “Podemos” considere que el Sr. Mas forma parte de lo que él denomina “la casta”, hasta el momento no ha sido implicado en ningún caso de corrupción y es el presidente que democráticamente ha sido elegido por la mayoría del pueblo de Catalunya.
Jordi Terris – El Periodico
23-12-2014
Catalans desconcertants
Amb tot aquest procés tan complex que s’està duent a terme i que encara té un ample recorregut, encara no acabo d’entendre l’actitud de determinats personatges de la societat catalana.
Deixant al marge l’important procés participatiu que no ha sigut altra cosa que un pas més en el camí ple d’espines i d’entrebancs que ens hem trobat fins ara i que ens seguirem trobant a tots els nivells, entenc perfectament la gent demòcrata que té intenció de votar NO en un futur referèndum i que per raons diverses i després d’una acurada reflexió, es volen decantar per aquesta opció. Puc arribar a entendre les persones vingudes d’arreu d’Espanya que se senten espanyols i que no volen aquest referèndum perquè temen un resultat que els durà a una situació incòmode per a ells. Puc fins i tot entendre la gent indiferent, desencisada o no, però que no vol votar per raons de diferent tipus però que està disposada a acceptar el que digui la majoria. Entenc, per suposat la transversalitat de la nostra societat, aquells que se senten catalans i que per motius ideològics estan a favor del NO o del SI- NO i que acataran el resultat que emani de les urnes.
Però el que no puc entendre i realment se m’escapa dels meus esquemes és que gent nascuda a la nostra terra, amb arrels, noms i cognoms catalans, no solament no estan disposats a assumir la celebració d’un referèndum i acceptar la voluntat de la majoria dels seus conciutadans, sinó que estan participant i fins i tot liderant moviments i actes de denuncia, d’oposició, de menyspreu i de boicot de tota mena d’acció encaminada a posar en marxa un acte cívic que democràticament vol exercir la majoria del conjunt del nostre poble per decidir el seu futur.
Jordi Terris 10-11-2014
LA MAYORIA SILENCIOSA DE LA SRA. CAMACHO
EL PERIODICO
DIARI ARA
LA MAYORIA SILENCIOSA DE LA SRA. CAMACHO
Hace tiempo que la Sra. Sánchez Camacho alude como uno de sus argumentos de peso, al que, según ella, constituye el sentir de la mayoría del pueblo de Cataluña y que permanece silenciosa ante el proceso soberanista.
En el acto organizado este pasado domingo por la asociación Societat Civil Catalana, en el que según estimaciones oficiales participaron en torno a treinta y ocho mil personas, aproximadamente una cuarenteava parte de la cifra de manifestantes que llenaron la Gran Vía y la Diagonal el pasado 11 de septiembre, volvió a insistir en este extremo, incidiendo en que se está refiriendo a millones de catalanes que se sienten españoles, que quieren continuar siéndolo y que rechazan totalmente la posibilidad de una Cataluña independiente.
Es curioso escuchar con tanta rotundidad estas palabras a la líder de un partido cuyos últimos sondeos sitúan al mismo totalmente en la cola por lo que se refiere a intención de voto en unas hipotéticas elecciones catalanas.
La verdad es que no sé a quien pretende engañar o, simplemente se conforma con engañarse a sí misma. En cualquier caso, para confirmar o desmentir este argumento lo tiene muy fácil: convocar a esa mayoría silenciosa para que vaya a votar el 8 de noviembre y persuadir-les para que voten “no”, aunque según su apreciación, ni siquiera bastaría convencerles. En este sentido, debe tener muy claro que si ése es el resultado que vaticina, la ciudadanía lo acatará de manera democrática.
Jordi Terris
El Periodico/ Diari ARA 14-10-2014
Votar ja per evitar l’esgotament
- Ahir, després d’escoltar les opinions d’un reguitzell d’experts, tant de l’àmbit polític, com jurídic, els quals, un cop llegit el decret de convocatòria per la votació del 9-N, han canviat de criteri i pensen ara que sí es podrà votar atès que aquest decret té perfectament cabuda dins la constitució i que el tribunal ho tindrà difícil per trobar arguments per no aixecar la suspensió. En contrapartida, no em deixen de sorprendre les veus de reconeguts personatges mediàtics que, tot i que s’han manifestat sempre a favor de la consulta i que intueixo poden votar sí, encara defensin la idea que la única forma valida de votar és a través d’un referèndum, consensuat i autoritzat per l’estat espanyol.
Tots aquests que pensen d’aquesta manera, no són conscients que , a mig i, fins i tot, a llarg termini, tant amb aquest govern, com amb un eventual hipotètic govern del PSOE, aquest constitueix un supòsit gairebé impossible i que ha arribat un punt en què la gent necessita votar, encara que no tingui un valor definitiu, perquè si no és així, ens podem allargar deu anys més parlant del mateix tema i deixant de costat els nombrosos i delicats problemes que tenim en el dia a dia a la nostra societat, alhora que convertiríem l’afer de la consulta en esgotador i segur que això és el que anhela el govern central i els sectors que estan en contra de poder exercir-la.- Un cop haguem votat i es conegui el que vol la majoria dels catalans, bé sigui a través de la consulta, o mitjançant eleccions plebiscitàries si el Constitucional manté la suspensió, ja haurem passat una pantalla determinant i, a partir d’aquí, s’obriran nous escenaris, on començaran els processos de negociació que ens permetran continuar endavant i, como a mínim, desencallar la interminable situació en la que estem ancorats.
- Jordi Terris
- 28-09-2014
PERET, Una Estrella en majúscules
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/peret-una-estrella/116010.shtml
Quan jo encara era un nano, els meus pares van comprar un disc del Peret, en què la primera cançó començava amb aquesta frase: ¿Ustedes han visto a un gitano que quiere ir a la luna? Una divertida rumba que parla de “Don Toribio Carambola”, un personatge que s’havia proposat emular la gesta de Neil Amstrong i que no el van deixar pensant que era un boig.
Peret tampoc ha tingut l’ocasió de visitar l’astre que tenim més proper, però ha pogut tenir el privilegi d’instal·lar-se a l’univers de les estrelles que brillaran per sempre més.
El record que sempre guardo d’aquell primer disc, i que taral·lejo encara en alguna que altra gresca, de la mateixa manera que preservo la cançó dels Beatles “Love me do”, constitueix un símptoma evident que Peret és, ha estat i serà un dels grans mites de la nostra música; un personatge irrepetible que, com Pepe Rubianes, amb el seu talent i la seva personalitat captivadora, per molt que la naturalesa s’esmerci, difícilment podrà engendrar un individu de similars característiques. Un català universal, l’autèntic i insubstituïble rei la rumba catalana que ha representat un clar exponent de la diversitat cultural del nostre poble i que ha contribuït a enriquir-la de manera exemplar.
Jordi Terris/ El periódico 29-08-2014
Jordi Terris 