La meva lectura sobre el cas Pujol
Després d’haver deixat refredar un xic el cas Pujol, m’agradaria exposar les meves reflexions sobre unes confessions, amb relació a les quals, tot i que, per descomptat crec que la condemna dels fets ha de ser unànime i contundent, amb les conseqüències de tota mena que se n’hagin de derivar, també considero que convé fer un anàlisi des d’una òptica diferent, on entra en joc el contrasentit que suposa la comissió d’aquests fets tan menyspreables, amb la ingenuïtat, (dic ingenuïtat per suposar que mai es descobriria), el tarannà i l’estil de vida del president durant tota la seva existència , i sobretot, la malbaratada i innecessària generositat envers uns fills, que, al cap i a la fi, la usura o acumulació de cabals no declarats, només portarà que maldecaps, persecucions i perjudicis de colossal magnitud a tota la família.
Si comparem la rutina, costums i hàbits que ha dut el president al llarg del seu periple vital, amb d’altres d’un estatus molt similar, observem diferències dignes de significació que em fan què pensar sobre l’aprofitament que ha pogut obtenir el Sr. Jordi Pujol de la seva fortuna, donant per presumpte suposició pendent de demostrar, com alguns asseveren, que aquesta fortuna oculta no es limita a l’herència de son pare, que per cert, nominalment ell n’havia estat descartat en favor de la seva dona i dels seus set fills, una dona que va rebre en vida el famós llegat del seu sogre Florenci, i a la qual, segons fons afins a la família li tenia més estima que al seu propi fill.
Podria parlar de nombrosos personatges d’alt nivell polític o social immersos en casos de corrupció o deslleialtat institucional però em limitaré a posar com a exemple un cap d’estat, així com un president de govern de la història recent del nostre entorn. Començo pel primer, per la seva condició de rei d’Espanya, el qual ha gaudit, per part de les institucions i de la societat en general, d’una sobreprotecció i tolerància d’unes proporcions inadmissibles. Ens trobem davant un personatge que se’ns ha estat imposat sense cap opció a ser escollit per la ciutadania, però que, amb els calers de tots els espanyols, ha pogut fer gala d’uns dispendis i d’un estil de vida que dista molt del tarannà quotidià de l’expresident Pujol, basat en una vida privada folgada però més aviat corrent pel que fa a qualitat de vida, com a molt, emmarcada en el nivell de vida de moltes famílies de classe mitja-alta, i sobretot, amb una dedicació indiscutible al servei de les llibertats, de la llengua i de la cultura catalana, dedicació que fins i tot el va dur a la presó durant la lluita contra la dictadura franquista.
Quina diferència substancial he detectat entre aquests dos personatges? Doncs crec que són evidents: Amb relació al rei, se n’ha parlat ben poc sobre l’herència que va rebre del seu pare, fixada en 375 milions de les antigues pessetes i han quedat punts realment foscos amb referència a les obligacions tributaries derivades d’aquest llegat. En aquest sentit, la casa del rei fa més d’un any va confirmar que Juan Carlos no tenia cap compte a l’estranger des de 1995, data en què supostament va tancar els comptes que tenia a Suïssa amb l’esmentada quantitat. Tanmateix, la investigació oberta per la Zarzuela al destapar-se aquest assumpte, no va trobar proves documentals de què s’acomplissin les corresponents obligacions fiscals dimanants de l’herència tot i que va manifestar “la convicció” de que ho van fer les persones nomenades per fer complir la seva última voluntat. Tampoc Hisenda ha pogut donar explicacions al haver transcorregut 20 anys. Després que el diari “El Mundo” publiqués la informació sobre la herència de Juan de Borbó i que part de la mateixa era en tres comptes a Suissa, el grup d’ Izquierda Unida va preguntar al govern si el rei havia complert amb les seves obligacions davant Hisenda, però la Mesa del Congrés, dominada pel Partit Popular, va vetar la serva formulació.
En qualsevol cas i sense haver pogut desvelar aquest enigma, el monarca, a costa de diners públics, ha desplegat una vida farcida de luxes, palaus, iots, caçaries d’elefants, viatges i, com no, les seves “furtives escapades” que des de fa temps van acabar esdevenint de domini públic i que han convertit Joan Carles I en un personatge simpàtic i fins i tot, lloat per determinats segments de la societat per la seva “baronívola” promiscuïtat.
L’altre exemple il·lustratiu que tenim a un abast bastant pròxim és el senyor Silvio Berlusconi; un personatge marcat per la corrupció sense fre, sobre el qual no cal esplaiar-se gaire. Les seves cèlebres i reiterades festes libidinoses de traca i mocador, exemplifiquen de quina manera invertia part de la seva fortuna, i com el luxe, l’hedonisme i els desoris sexuals constituïen els seus anhels prioritaris de supervivència.
Per tant, la meva consideració és que Jordi Pujol ha estat víctima d’una cobdícia absurda, de la qual, i des d’un punt de vista egoista, se n’ha aprofitat ben poc. Només hem de fer un repàs del que ha estat la vida quotidiana d’aquest pencaire obsessiu, amb una vida més aviat austera -podríem posar com exemple que va trigar vint anys en canviar-se el vehicle- per adonar-nos que els diners emmagatzemats i curosament ocultats, només han servit per alimentar aquesta cobdícia que ha estat el penós gran llegat que ha deixat als seus set fills, la majoria dels quals sembla ser que sí han sabut treure-n’hi un sucós rendiment i un aprofitament pràctic de luxosos excessos, havent de suportar la pitjor penitència que podria recaure a un personatge com ell a la seva edat, com és el fet d’haver de dur aquest llast tan colpidor i vergonyós durant la resta que li queda de vida.
Jordi Terris
Badalona 25-08-2014
ESPERIT DE LLUITA
ESPERIT DE LLUITA
Un lector, instal·lat en l’ambigüitat i la incertesa, es mostrava fa uns quants dies escèptic davant el procés sobiranista plantejant preguntes com ara ¿què passarà amb la gestió del port i els aeroports catalans l’endemà que Catalunya sigui declarat un Estat propi? És obvi i notori que aquest canvi tan transcendental i abans de du a terme la proclamació d’independència, requerirà, previa una declaración d’intencions clarament definida envers a la posterior proclamació, un procés de transició i de negociacions sobre el qual els experts ja fa temps ja hi estan treballant i que comporta tota una sèrie d’accions i procediments que els governants hauran de posar en marxa amb la col·laboració de les organitzacions socials i tota la ciutadania.
Si alguna virtut caracteritza els catalans, i que per cert, ha contagiat bona part de les persones que han vingut de fora, és l’esperit de lluita i la capacitat d’assumir riscos i emprendre projectes. D’aquesta manera i amb aquest tarannà s’ha aconseguit consolidar un teixit empresarial exportador amb un potencial fora de tota mena de dubte i un turisme creixent que situa Catalunya com a pionera.
Aquest fenomen, juntament amb la il·lusió i entusiasme que una majoria de ciutadans estan desplegant davant aquesta oportunitat única, fa que l’optimisme sigui la premissa fonamental i inequívoca perquè el procés acabi bé.
Jordi Terris EL PERIODICO
Gallardon i les deficiències del sistema
A conseqüència del rebuig generalitzat que està rebent d’una gran part del parlament i de la societat espanyola respecte a l’aprovació de la llei de l’avortament, l’altre dia, el Sr. Gallardon es va despenjar amb unes declaracions que reflecteixen els contrasentits i les sèries deficiències del sistema polític al qual estem sotmesos. El ministre deia que aquest govern ha d’actuar d’acord amb el mandat que tenen dels ciutadans i d’acord amb el que emana de la cambra de diputats, i que, si bé escolten el criteri de les minories, ha de prevaler l’opinió de la majoria.
Primer de tot, no deixa de ser sorprenent que aquest discurs no tingui el mateix valor quan parlem d’un poble que majoritàriament reclama el dret a decidir representat també per una gran majoria en el seu parlament. D’altra banda, en temes tan delicats i importants com l’avortament o la llei d’educació on hi ha un aclaparador rebuig, el que vota la majoria de la càmera no ha de respondre necessariament a la voluntat majoritària dels ciutadans.
Aquest govern perd de vista que, en aquesta societat espanyola pràcticament bipartidista, gran part de la ciutadania, passa de votar socialista a inclinar-se per al PP per qüestions relacionades sobretot amb l’economia, la feina i el benestar social, i que un ciutadà de tendències progressistes no es converteix de la nit al dia en un personatge definidament de dretes que passa, de cop i volta, d’estar d’acord amb l’avortament a no estar-hi. Per tant, tinc el convenciment que, governi qui governi, hi ha determinades reformes de vital rellevància que, abans d’aprovar-se definitivament haurien d’estar sotmeses a referèndum popular, que és on realment es demostra si realment existeix la majoria que proclama el Sr. Galllardon.
Jordi Terris 16-02-2014
La independencia, un instrumento a medio plazo
LA INDEPENDENCIA, UN INSTRUMENTO A MEDIO PLAZO
Compruebo en el día a día un degoteo de artículos de diferentes lectores a traves de los cuales se plantean un sinfín de preguntas relacionadas con el futuro que nos espera si alcanzamos la independencia. Cabe reconocer que esta incertidumbre i todas las dudas que suscita este proceso son totalmente lógicas y coherentes. Lo que ya no me parece tan razonable es el negativismo que algunos transmiten dando por descontado que, como se van a seguir aplicando las políticas actuales, la situación económica, social, laboral, financiera etc. continuará en la misma línea que hasta ahora y, en consecuencia, consideran que no es necesaria la secesión si vamos a continuar igual.
Creo que mucha gente pierde de vista que la consolidación de un estado independiente es un instrumento para posteriormente alcanzar los objetivos propuestos. La independencia en si misma, como concepto básico y pragmático, constituye una herramienta que nos va a permitir administrar nuestros propios recursos. A partir de aquí, el electorado, tendrá la oportunidad de escoger la opción política que estime oportuna con el fin de que se apliquen las políticas adecuadas para la buena redistribución de dichos recursos.
Se trata de un proyecto a medio plazo y nuestra sociedad tendrá a su disposición diferentes alternativas para poder conformar un gobierno que satisfaga las necesidades de la mayoría de la ciudadanía. Creo que es necesario un espíritu constructivo y tener plena confianza en que es posible un cambio sustancial, un cambio que será posible con la consolidación del nuevo estatus. A posteriori, el resultado que nos ofrezcan las urnas en base al ejercicio de nuestro voto será determinante.
JORDI TERRIS – El Periodico 22-12-2013
Quanta raó té Mascherano (procés sobiranista)
Fins ara havia estat optimista respecte a l’èxit d’aquest moviment que es va engegar arran de la manifestació del 2012 amb el lema “Catalunya nou estat d’Europa”, a partir de la qual semblava que la unitat d’una gran part de la ciutadania era contundent.
Després dels interessos partidistes que estan demostrant darrerament cadascun dels partits que havien apostat pel dret a decidir, amb els diferents matisos i respectives postures, veig molt difícil que es pugui arribar a un consens ampli i determinant, ja que, amb els seus diferents discursos, alguns d’ells demagògics i inviables, l’únic que fan és confondre al seu propi electorat i a la societat en general.
És trist que hagi de ser un futbolista assenyat que ha vingut de fora, com és Mascherano, qui ens hagi de treure els colors posant de manifest que quan es vol fer quelcom tan important com pretén Catalunya, cal sobretot una demostració inequívoca d’unitat. I és que, lamentablement, el que hi ha és una dispersió de criteris cada vegada més desdibuixats i plens d’incerteses.
Al final, si els responsables dels partits no es posen les piles, serà veritat que el govern espanyol se sortirà amb la seva i no els caldrà presentar gairebé oposició a les nostres aspiracions, ja que la divisió que pretenien a la pròpia Catalunya està servida i, en conseqüència, ells sortiran molt més enfortits i Catalunya més menyspreada i debilitada.
JORDI TERRIS
Diari ARA 11-12-2013
La demagogia del PP
Quan em vaig assabentar que el PP havia inclòs en un vídeo de la campanya electoral que en el cas que Catalunya esdevingués un estat propi farien canviar els cognoms d’origen castellà, em vaig quedar esparverat i em va dur a la reflexió de com la dreta espanyola, conscient o inconscientment, es capaç d’evocar l’etapa de la dictadura franquista on els catalans com un servidor a qui els seus pares van posar noms com Jordi o Roger, les autoritats espanyoles no ho permetien i l’única opció era inscriure el nom en versió traduida al castellà.
Aquest inconcebible argument de campanya, apart de demagògic, constitueix un atemptat contra la intel·ligència de la ciutadania, amb l’únic i deliberat propòsit de dividir la societat catalana.
Jordi Terris
El Periodico 12-11-2012
La por no és una bona aliada
Ahir un lector, instal·lat en l’ambigüitat i la incertesa, es mostrava escèptic davant el procés sobiranista formulant preguntes com: què passarà amb la gestió del port i els aeroports catalans el dia següent de què Catalunya sigui declarat com estat propi.
És notori que aquest canvi tan transcendental, si al final s’acaba assolint, requereix d’un procés de transició que els experts ja fa temps hi estan treballant i programant i que precisa de tot un seguit d’accions i procediments que els governants hauran de posar en marxa amb la col·laboració de les organitzacions socials i de tota la ciutadania.
Si alguna virtut ha caracteritzat als catalans, que per cert, ha contagiat a una gran part de la gent que ha vingut de fora, és l’esperit de lluita i la capacitat d’assumir riscos i d’emprendre projectes de tota mena, fet que ha consolidat un teixit empresarial exportador de força d’embargadora amb un potencial fora de tot dubte i un turisme creixent, situant Catalunya com a pionera en aquest sector.
Aquest fenomen, junt amb la il·lusió i l’entusiasme que una majoria de ciutadans està desplegant davant aquesta oportunitat única, fa que l’optimisme sigui la premissa fonamental i inequívoca perquè el procés engegat acabi sortint bé.
Jordi Terris
El Periodico 04-0-9-2013
Resposta al Sr. Daniel González
L’opinió del Sr. Daniel Gonzàlez titulat “Regeneració Ciutadana” és força acurada i estic d’acord amb els valors que hi contempla en base als quals els ciutadans hauríem de fixar-nos a l’hora de decidir les persones que ens han de representar i governar.
Ara bé, amb el que estic en desacord és que s’han de deixar a banda les banderes i els himnes, perquè seria tant com dir que hem de prescindir dels nostres sentiments en el moment de prendre aquesta decisió, i el sentiment és quelcom inherent al esser humà, i per tant, irrenunciable.
Estic convençut que és totalment compatible la solidaritat, la professionalitat, l’esforç, l’honorabilitat i l’honestedat amb la ideologia de cadascú i amb la formes estructurals i identitàries que s’han proposant per construir el futur del nostre país. I, per descomptat, aquesta opció s’ha de exercitat i assolir democràticament (és a dir per majoria) i en cap cas s’ha d’implementar des de l’odi com el Sr. Gonzàlez interpreta, sinó tot al contrari, amb cordialitat, entesa i mantenint bona relació amb tothom que estigui disposat a mantenir-la.
En aquest sentit, potser l’odi es genera quan les minories defensen els seus postulats amb una vehemència desfermanda i amb eines com la manipulació, la por i la demagògia.
Jordi Terris
L’immobilisme de Joaquim Coll
Al llarg dels anys vas observant l’evolució del criteri i dels ideals de determinades persones relacionades amb el context polític i periodístic i te n’ adones que, d’una gran part, el seu discurs va derivant cap a una direcció o una altre en funció de les circumstàncies i de la realitat de cada moment, produint l’efecte enriquidor que crec és necessari en tot esser humà quan la seva consciència detecta que ha de modificar alguns principis o part del seu ideari. Tanmateix, hi ha d’altres, com el periodista d’aquest diari, Joaquim Coll, que setmana rere setmana es manté instal·lat en el mateix discurs el qual arriba a esdevenir esgotador, sobretot quan persones com un servidor es mantenen fidels en la lectura de tots els seus articles a la recerca d’algun element que alteri aquest discurs immobilista.
Un historiador com ell, sap perfectament que les tendències són dinàmiques i canviants, i que la història, per sort, precisament és evolutiva en bé de la societat.
Jordi Terris
24-01-2013
El pacte que la majoria esperàvem
El Periodico
Diari Ara
Encara no entenc com alguns poden afirmar que el pacte CIU-Esquerra, és un pacte contra natura si està demostrat que el transvasament de vots entre les dues forces és una constant en els darrers temps.
Hi ha gent que perd de vista que un alt percentatge de la societat catalana, al marge de l’objectiu sobiranista, està ubicada ideològicament en la centralitat política més enllà de criteris de dretes i esquerres. El que volem els catalans és que s’apliquin mesures per sortir de la crisi i per millorar la qualitat de vida de la ciutadania.
Precisament el que ha votat l’electorat català és que s’estableixi un equilibri entre les polítiques d’ajust i les impositives i, per tant, el que han de fer els partits que han signat el pacte, és treballar ferm per l’assoliment de la consulta, però també per demostrar que són capaços de governar plegats sense por i amb esperit de pacte, essent conscients de la voluntat del poble.
Jordi Terris
ELPeriodico / Diari ARA 19-12-2012
Jordi Terris 