L’esport no hauria d’estar mai restringit
En tota aquesta bateria de mesures que s’han adoptat per pal·liar les conseqüències de la pandemia, han pagat, com sol ser habitual, justos per pecadors.
Sectors com la restauració o la cultura es queixen amb raó del gran impacte econòmic que ha suposat tancar aquestes activitats , si bé, com ha quedat demostrat per l’escassa tassa d’incidència de COVID, el sector de les instal·lacions esportives ha resultat el gran injust damnificat.
Perquè és ben sabut i de dominin públic t que l’activitat esportiva comporta una sèrie de connotacions tan summament positives, que resulta inaudit que s’hagi decretat el tancament de les seves instal·lacions, i el més estrany és que la decisió hagi estat presa per les autoritats sanitàries, les quals coneixen millor que ningú els beneficis que reporta l’esport per la nostra salut i saben perfectament les dades d’infectació que han pogut afectar a dites activitats (el 0’28% del total).
I és que com ha quedat constatat sobradament a nivell cientific, l’exercici físic no només reactiva les defenses del nostre organisme, sinó que, a més a més, genera substàncies, com la serotonina, les endorfines o la dopamina, les quals infereixen en el benestar mental de l’individu, tan important en periode d’una pandèmia tan demolidora com aquesta.
Jordi Terris El Periodico 10-11-2020
https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/cristina–ho-comentem-204971
s
La Criminalización de Open Arms; La cruel condena de la solidaridad
Llevo tiempo reflexionando sobre toda la problemática que viene sucediéndose respecto al drama de los refugiados y en relación con todas las decisiones y comportamientos que se van desplegando, tanto por parte de los gobiernos internacionales, como por determinadas formaciones políticas, así como por mucha ciudadanía de a pie.
El ensañamiento que se ha producido contra el máximo responsable de la organización Open Arms, Òscar Camps, representa la gota que rebasa el vaso. Resulta increíble, inaudito y tremendamente cruel que a un grupo de voluntarios que se financia con donativos de la gente, cuya misión es el esfuerzo de trabajar por la solidaridad con el ser humano, que se dedica a salvar vidas en el mar, se les pueda criminalizar y tachar de traficantes de personas.
Este tema ofrece argumentos suficientes sociales y filosóficos para llenar varias páginas, si bien en estas líneas me limitaré a lanzar dos ideas. Por un lado, ya sé que es difícil, pero simplemente pediría a toda esa gente que condena dicha solidaridad si es capaz de sentir algo de empatía y ponerse en lugar de una persona que lucha por su supervivencia, la connotación más primitiva y primordial por la que cualquier ser vivo es capaz de luchar para no perderla.
Por otro lado, nadie puede olvidar que la configuración genética que el azar nos ha otorgado, de nacer en el seno de una sociedad en la que mucha gente nada en la abundancia y las necesidades básicas están cubiertas, es simplemente una cuestión de fortuna y casualidad.
Jordi Terris El Periodico 12-09-2019
La impunitat de «La Manada»
L’excarceració dels membres de la «Manada» sota la ridícula fiança de 6.000.-€ ha estat un cop molt baix; un cop en el context d’una societat malaltissa; una societat on la justicia ja fa temps que està en entredit, una institució manipulada que aplica la llei en funció si l’imputat o el condemnat és guàrdia civil, cunyat del rei, independentista, simpatitzant abertzale, o d’altres consideracions de tipus personals.
El cas de la Manada ens ha de dur a la profunda reflexió del que està passant en aquest país. És inaudit que la justicia pugui caure en la impunitat vergonyosa davant un delicte tan denigrant com és l’expressió del masclisme més repulsiu i menyspreable que va desembocar en una violació en grup d’una noia desprotegida i arraconada, la qual segons sembla, va cometre el «gran error» de quedar-se paralitzada tenallada pel terror, en lloc de tornar-se histèrica i lluitar contra cinc individus desbocats, actitud que va utilitzar el tribunal com argument atenuant en el seu veredicte.
Segur qu
e els membres del tribunal que va dirimir aquest litigi no tenen filles, o no són capaços de posar-se a la pell d’una dona en una situació d’aquestes característiques. És molt trist però aquest és un clar exemple d’injusticia i la manca de sensibilitat de la societat en què ens ha tocat viure.
Jordi Terris El Periodico 25-06-2018
https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/impunitat-manada-180979
https://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/opinion/pprimarias-tele-dirigidas_1098141.html
Tamara Carrasco i els sentiments
Aquest passat dissabte, al programa FAQS de tv3 vaig poder veure l’entrevista a Tamara Carrasco, la membre del CDR que ha volgut trencar el silenci, que van intentar encausar per delicte de terrorisme, rebel·lió i sedició. Una entrevista esperada per molta gent on la forma en què va descriure el seu incert i cruel captiveri de 48 hores va tocar la fibra a moltes persones que teníem necessitat de sentir-la.
La dita que “una imatge val més que mil paraules” va ser del tot eloqüent el dia que la van detenir. Quan a l’entrevista li van preguntar què va sentir aquell dia, la meva ment em va transportar a les sensacions que jo mateix vaig tenir quan la vaig contemplar en el moment que se l’enduien detinguda; un rostre que reflectia un garbuix de sentiments i que traspuava tristesa, basarda, indignació, incredulitat, injustícia i estupefacció; totes aquestes connotacions quedaven dibuixades en el rostre d’una noia a qui l’únic que van poder confiscar a casa seva, com a gran troballa, va ser unes pancartes de «llibertat», una careta del Jordi Cuixart i un xiulet.
Tractar de treure punta a la conducta de la Tamara per tal d’equiparar-la amb una acció de caire terrorista, és una aberració i una errada de tal magnitud que els propis protagonistes de la detenció es deuen haver sentit avergonyits. El gegantí dispositiu policial que van desplegar aquell dia entorn al seu domicili va ser d’un ridícul descomunal, utilitzant aquesta noia com un altre cap de turc per tal de sembrar la por i l’amenaça permanent. Menys mal que en aquest cas, un jutge sensat en principi ha deixat la causa en un delicte de desordres públics. Tot i així, ha quedat sotmesa a dures mesures cautelars i no pot sortir de la seva localitat de Viladecans. Un altre episodi judicial increïble i rocambolesc.
Jordi Terris 14-05-2018
Hurgar en el problema de la lengua
Vuelvo a escribir estas líneas en castellano porque, una vez más, quiero demostrar que aprecio este idioma y que la falacia más grande que gran parte del unionismo está profiriendo desde hace tiempo respecto a la lengua, es una clara manifestación en contra de la cohesión social que existe en Catalunya gracias al modelo de Inmersión Lingüística; un modelo que, por mucho que intenten hacer ver lo contrario, ha sido un sistema de éxito y aceptado por la inmensa mayoría de la sociedad catalana, y que los notables niveles académicos del idioma español en esta tierra son fácilmente constatables. Decir que el castellano está perseguido en Catalunya es sencillamente una falsedad como un templo, mentira que por cierto está llegando a calar en el resto de pueblos de España.
Y esta denuncia la proclama alguien que está harto de esta cantinela, que se ha criado en un barrio periférico de Barcelona bajo la dictadura del «hábleme en cristiano» y que, como la mayor parte de los catalanoparlantes, siempre hemos sido escrupulosamente cuidadosos con los castellanohablantes, interponiendo siempre la lengua de Cervantes en cualquier conversación coloquial. Quizás este ha sido nuestro gran error, o no, tampoco lo puedo aseverar.
Lo que si es una evidencia, la cual puedo afirmar con rotundidad, es que en la periferia de las grandes ciudades de Catalunya, sobre todo de Barcelona, la lengua castellana sigue siendo de manera apabullante la lengua mayoritaria. Cualquiera que tenga dudas y quiera hacer la comprobación, le invito a que se de una vuelta por los bares y patios de colegios de todo ese entorno periférico. También les conmino a visitar bares, tiendas y organismos de las poblaciones del interior o norte de Catalunya y se dirijan a sus responsables y dependientes en castellano para constatar el tipo de reacción que dispensan.
Volver a poner sobre la mesa el problema de la lengua, más allá de tratar de recoser heridas y buscar la cohesión entre catalanes, es hurgar en una llaga muy dolorosa, manipular la realidad con fines partidistas y alimentar la fractura social.
Jordi Terris 26-02-2018
https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/hurgar-problema-lengua-165063
Reflexions sobre la privació de llibertat
Sempre em queixo, ens queixem, que en general el temps s’esvaeix i passa volant. L’experiència que vaig viure fa poc més d’una setmana em va sostreure durant quatre dies d’aquesta sensació.
Va succeir, tornant de Brussel·les, després d’una quants dies formidables d’esbarjo i d’emocions. Assegut en una butaca entre quatre parets d’un hospital del nord de França, les hores es feien eternes; clar que podia sortir al carrer al no ser jo el damnificat; un carrer gris i gèlid als afores de Peronne, una població al nord de França, on casualment vaig anar a parar en motiu d’un fet accidental que, en aquest context, no ve al cas explicar.
També els Jordis i els consellers empresonats poden sortir al pati, un pati també gèlid i potser climatològicament no tan gris com el meu carrer de Peronne, però segurament tenyit d’un altre tipus de grisor molt més colpidora.
Aquests quatre dies entre aquelles quatre parets, he pensat molt en ells i m’han servit per prendre realment consciencia del privilegi que implica gaudir de llibertat i del patiment que deu suposar romandre en una cel·la, empresonat només per defensar unes idees.
Aquest és un missatge per a tots aquells que no s’han aturat a interioritzar el que significa tenir a la presó unes persones que han donat la cara per tots els que hem defensat una causa noble i, sobretot, per als que afirmen que s’ho tenen ben merescut perquè «s’han saltat la llei», però que no diuen ni piu en relació a casos realment delictius com el d’Urdangarin o com els dels ultres condemnats pel cas «Blanquerna” de Madrid i que cap d’ells ha entrat a la garjola no sabem encara per què. Sí, m’estic referint a tots aquells que són còmplices d’una societat injusta i del manteniment d’un estat autoritari que està disposat a utilitzar tot el seu poder per reprimir i neutralitzar el pensament de moltíssima gent. Molt trist, després de 40 anys de suposada democràcia…
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/ara-entenc-els-jordis-154622
Jordi Terris 19-12-2017
La meva visió sobre la fractura social
Quan fa un any enrere, e inclús abans, em parlaven sobre la fractura que, segons determinats sectors mediàtics i polítics, asseguraven existia a Catalunya, jo ho negava amb convicció perquè em bellugo en diferents àmbits de la societat i el que jo realment percebia és que el tema polític sempre quedava relegat a un segon terme i l’amistat o els vincles familiars apaivagaven qualsevol espurna que pogués provocar una discussió per qüestions ideològiques.
En els últims mesos, i sobretot a partir de l’1 d’octubre, aquesta percepció ha fet un tom notablement substancial, de tal manera que està aflorant tot un seguit de gent que ha sortit de l’armari per exhibir aquest sentiment exageradament espanyolista que tenia tan ben amagat, o si més no, ben dissimulat. Sí, són tots aquells que el moviment sobiranista l’observaven impassibles des del sofà com el famós «sufflé» que mai havia de fructificar. I com han reconegut alguns en les manifestacions que per primera vegada han assistit, «estaven callats i amagats». De cop i volta s’han despertat, despenjant banderes i verbalitzant la ira contra tot allò que ensumés a flaire independentista. A partir d’aquí, excepte determinades excepcions, aquest sentiment a passat per damunt de tot, inclús de les relacions personals.
En aquest sentit, avui torno a reconèixer que he estat molt ingenu sobre molts aspectes que estan succeint, i molt decebut perquè estava convençut que els que han manifestat durant molts anys sentir-se còmodes en un país cohesionat amb cultura i costums propis, no estiguin disposats a acceptar la voluntat majoritària dels catalans, de la mateixa manera que els que no ens sentim representats per aquest Estat ho hem estat acceptant durant un fotimer d’anys de manera democràtica.
Jordi Terris El Periodico 23-11-2017
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/fractura-catalunya-segons-ingenu-decebut-151042
El Somni d’un país nou, com Finlàndia
Aquest escrit, l’1 de maig de 2017 va tenir al Facebook del Periodico 457 reaccions (110 vegades compartit i 49 comentaris). Tot un record en aquest tipus d’articles.
Aquest passat dissabte vaig llegir un escrit de la Nuria Mas, una catalana que està estudiant a Finlàndia en què fa un acurat resum de les experiències viscudes en aquest exemplar país, un país un pots deixar la bicicleta al carrer sense lligar i trobar-la intacta al cap dels dies. Un territori on els seus ciutadans tenen molt clar quins són els seus drets i deures, on no hi ha control als transports públics perquè no està dins del seu marc mental utilitzar-los sense pagar. Un país on a la universitat es poden repetir exàmens, demanar més temps per presentar projectes, perquè en definitiva, l’objectiu de cara l’alumnat sobretot és aprendre, més enllà d’assolir titulacions.
Des dels programes d’educació infantil interactiva i innovadora, serien nombroses les condicions que converteixen Finlandia en un indret modèlic i envejable, i constituiria una ingenuïtat pensar que això es pot aconseguir a curt o mig termini a casa nostra, per bé que els que creiem en una Catalunya independent alberguem l’única esperança que aquest somni es pot arribar algun dia a fer realitat. Els potencials socioeconòmic, cultural i de desenvolupament hi son, i en aquest sentit s’estan donant signes importants i les dades són aclaparadores. A nivell d’educació de base, el clar exemple el tenim amb la implantació del sistema educatiu avançat “Escola Nova 21”
Una realitat impossible de dur a terme en el context d’un estat espanyol, on les prioritats són molt diferents i on una gran part dels seus ciutadans (al contrari que ha Catalunya on els partits corruptes han estat seriosament castigats), han premiat i segueixen premiant a través de les urnes la perversió i els fets delictius dels representants politics, un territori on el partit majoritari està sent des de fa anys la formació política més esquitxada per la corrupció de tota la història d’Espanya, una corrupció que no s’atura i aquesta passada setmana en tenim una bona mostra amb els nous casos descoberts.
Jordi Terris La Vanguardia 29-04-2017 El Periodico 01-05-2017
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20170429/422128698566/com-a-finlandia.html
Carme Chacón: Una gran perdua per sobre de discrepàncies ideològiques
La mort de Carme Chacón em desperta una barreja de sentiments. D’un banda, la pròpia mort en sí que, per un agnòstic com jo, sempre he pensat que és una autèntica putada, i en conseqüència, la sensació d’impotència i ràbia que m’envaeix quan li arriba a una persona jove amb ganes de viure, amb somnis, amb anhels, il·lusions i projectes per acomplir, tot plegat esberlat de soca-rel, sense avisar.
I és que en aquest cas conflueix una connotació estranya que aflora del que m’inspira el propi personatge; una dona amb qui no compartia la seva ideologia, que em feia mostrar-me rebel i molt crític davant els seus posicionaments polítics, però que alhora li tenia un gran respecte per la manera com els defensava, per la seva personalitat, la seva tenacitat i valentia, i sobre tot, pel seu somriure, una expressió nítida i sincera que costa molt d’arrancar a la majoria dels politics.
Segur que si l’hagués conegut personalment, com em passa amb d’altres amics, hagués pogut mantenir una gran amistat malgrat les grans diferencies ideològiques.
Jordi Terris El Periodico 12-04-2017
Reflexión sobre la «felicidad y la tristeza» de Lucia Etxebarria
He leído tu artículo en el Periódico bajo el titulo ¿Qué hacer cuando estás triste?, trato de interiorizarlo y puedo coincidir con cierta parte de tu exposición, a través de la cual te revelas contra esa especie de “tiranía”, término que utilizas para calificar ese mantra que perseguimos la mayoría de los humanos, como es la felicidad. Sin embargo, no puedo suscribir determinadas conclusiones filosóficas donde transportas la felicidad al terreno de la frivolidad, asociándola y limitándola a conceptos como el consumo, el éxito y la eterna juventud.
No estoy de acuerdo con esa afirmación tan categórica de que mientras estás enamorado no eres capaz de redactar un poema, ni siquiera escribir absolutamente nada. No es cierto. La inspiración para elaborar un buen poema o prosa poética no solo emerge a partir de la tristeza. Esa inspiración sensible puede nacer en cualquier momento y sobre todo cuando los biorritmos se hallan en disposición óptima para expresar tus sentimientos, sean tristezas o sean alegrías.
Respeto tu opinión, pero tampoco puedo admitir que estar enamorado solo nos lleve al embobamiento y a las ganas de follar. La sonrisa de un niño, un esplendido paisaje, la ternura de la persona querida, o las ansias de verla cuando no la tienes cerca, puede guiar esa pluma de forma magistral para obtener una excelente poesia. Qué mejor momento para escribir cuando las endorfinas inundan tu torrente sanguíneo.
Por otra parte, ¿cómo puedes frivolizar con la gente que ejercita el yoga, realiza ejercicios de respiración, toma antidepresivos o recurre a libros de autoayuda? Dices que la tristeza y la angustia hay que sentirlas, no pensarlas y perderles el miedo. Veo que has tenido contratiempos emocionales de todo tipo y por tus palabras se deduce que eres una privilegiada al tener la capacidad de sobrellevar tus angustias y tus tristezas con fortaleza envidiable, algo que en psicología denominan resiliencia, pero por desgracia no todas las personas tienen esa facultad psicológica y bioquímica; quienes habiendo intentado perder el miedo a sus tristezas y ansiedades, aplicando técnicas de autocontrol y todos los medios naturales a su alcance, han tenido que sucumbir a los fármacos sumergidas en el espeso lodo de la depresión.
Tengo una amiga, con el padre fallecido, que la acaban de despedir del trabajo y con la madre con diversas enfermedades orgánicas y apoderada por el Alzheimer, que se encuentra postrada desde hace tiempo en un hospital. Sus hermanos se han olvidado de la mujer que les dio la vida y mi amiga está soportando todo el peso de dicha desgracia. Dile a esta persona, cuando está en el pozo de la desesperación, que rechace la ayuda externa; que no sonría, que se limite a sentir su tristeza y no pensarla, y que no hace falta que tome iniciativas para buscar la felicidad. Y tampoco se trata, en eso estoy de acuerdo, “de salir de casa con el propósito de ser feliz por narices”.
Me parece loable que encuentres tus mejores momentos paseando sola por los parques en invierno y emocionarte hasta el punto de llorar cuando escuchas determinadas canciones. Pero también hay que respetar otro tipo de preferencias que pueden resultar más banales a la luz de tus planteamientos.
Por último, entiendo que la felicidad, cuyo término podríamos sustituirlo por bienestar, o calidad de vida, es un concepto muy ambiguo y subjetivo donde cada individuo la intenta ejercer a su manera. No es necesario tener éxito, ni contar con un gran poder adquisitivo para ser feliz, simplemente imprimiendo pasión a lo que haces, por nimio que parezca. Y en cualquier caso, lo que considero no debemos hacer nunca, aun tratando de comprender tu mensaje, es banalizar el termino hasta el punto de reducirlo a una simplificación tan desmesurada.
Jordi Terris El Periodico 23-01-2016
Jordi Terris 