Una vez analizada la segunda caja negra del Airbus de Germanwings, estrellado el pasado 25 de marzo en los Alpes franceses, ya no queda ningún género de duda que el copiloto Andreas Lubitz estrelló la aeronave de manera premeditada.

Tal evidencia me lleva a la reflexión de qué hubiera sucedido si no hubiera aparecido ninguna de las cajas negras o se hubieran desintegrado; o si tan solo hubieran encontrado la caja que registra los datos técnicos . ¿Se hubieran llevado a cabo registros domiciliarios e investigaciones exhaustivas relativas al perfil de los pilotos más allá de los rutinarios en relación a su salud, entorno, estilo de vida o ideología para descartar un acto terrorista? ¿Hubiera salido a la luz alguno de los informes médicos que han aparecido, constituyendo tales dictámenes una información tan confidencial como lo es con la legislación actual. Cabe recordar que las primeras impresiones que se arrojaron sobre el copiloto fueron que era una persona amable y absolutamente normal. Incluso actualmente se han alzado determinadas voces justificando su actitud.

Dicha reflexión viene fundamentada porque he revisado las actuaciones y líneas de investigación que se llevaron a cabo para esclarecer las causas que desencadenaron la desaparición en el océano Índico del avión de Malaysia Airlines en marzo del 2014 y no he encontrado ningún dato que indicara que se hubiera realizado ningún registro domiciliario ni investigación pormenorizada sobre el historial médico de los pilotos. Lo único que se sabe es que la aeronave modificó su rumbo hacia el Índico sin causa justificada.

Son muchos los interrogantes que quedan en el aire a partir de estas dos terribles tragedias. Aparte de la mejora en los sistemas de seguridad y la revisión de las pruebas de aptitud de los pilotos, nos tendríamos que replantear hasta qué punto las actuales legislaciones en materia de protección de datos son coherentes para que las investigaciones sobre los desastres aéreos sean eficaces ante la desaparición de las cajas negras.

Jordi Terris / El Periodico 09-04-2015

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/tragedia-germanwings-las-cajas-negras-clave/123694.shtml

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/convivencia-linguistica/113404.shtml?utm_source=twitter-dlvr.it&utm_medium=social&utm_campaign=epentretodos

Les últimes declaracions del ministre Wert en relació amb el nou decret sobre la Llei d’educació anunciant la mesura d’aplicar una subvenció de 6.057.-€ a càrrec de la Generalitat per als estudiants que sol•licitin el castellà com a llengua vehicular en el cas que no pot fer-ho en un centre públic o concertat, representa la gota que vessa el got del cúmul de despropòsits, davant un decret que ha estat qüestionat seriosament pel propi Consell de l’estat espanyol.

La polèmica que s’ha suscitat des de fa molt de temps i que se segueix suscitant amb relació a un suposat conflicte amb el tema de les llengües que es parlen a Catalunya constitueix una fal•làcia que té connotacions que ratllen la mala fe, circumstància que ha reportat com a conseqüència, la judiialització i la actual modificació del sistema d’immersió lingüística que ha estat funcionant amb èxit al nostre país durant més de trenta anys.

Hi ha una evidència fora de tot dubte: si en algun aspecte no existeix cap problema en el marc de convivència entre els ciutadans d’aquest país és precisament sobre la qüestió de la llengua. En tot cas, si algun idioma està en condicions inferiors és el català. És de domini públic la condescendència, fins i tot moltes vegades criticada per les persones que han vingut de fora i el respecte escrupolós que hem tingut els catalanoparlants en la nostra relació amb els conciutadans que no parlen la nostra llengua, sempre prioritzant la deferència a favor del nostre interlocutor en detriment de la llengua catalana.

A fi de constatar la veritable realitat de la situació, només cal apropar-se a les escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona per verificar que la llengua que encara predomina en una gran part de la nostra comunitat continua sent l’espanyol i ho estem acceptant amb absoluta normalitat.

DOCUMENT ARXIVAT AL «Archivo de Noticias» relativas al análisis de las mismas sobre divulgación lingüística, las lenguas de España y sus variedades». Ver el siguiente enlace: http://www.lenguayprensa.uma.es/archivo/?p=33177

JORDI TERRIS – EL PERIODICO / DIARI ARA 26-06-2014

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de visitar l’antic camp de concentració de Sachsenhausen, a 35 km. de la ciutat de Berlín, un funest indret amb suficients vestigis que et permeten anar més enllà del que t’ofereixen les pel·lícules que hem pogut visualitzar sobre les conseqüències del nazisme.
El rostre impregnat d’aflicció que traspua de la gran majoria dels visitants a mesura que t’endinses en el recorregut, constitueix el tret més eloqüent de l’abast de l’esfereïdora tragèdia que van patir milers i milers de persones sotmeses a les més infrahumanes humiliacions, vexacions i tortures que els nazis van dissenyar davant l’odi que van generar envers els seus presoners.

Mai deixarà de sorprendrem la capacitat malèfica i perversa que pot arribar a ostentar l’esser humà. En aquest sentit, resulta ingenu per la meva part que també em sorprengui que determinades veus destacades de l’àmbit polític, mediàtic i social, tendenciosament malicioses, pretenguin comparar la tirania del nacionalsocialisme que va liderar Hitler amb l’independentisme o el nacionalisme català. Tractar d’establir qualsevol paral·lelisme entre aquestes dues realitats és d’una mala fe inadmissible i d’una temeritat execrable, a part d’un insult a la intel·ligència de la gent que pugui tenir dubtes sobre el tarannà pacífic, cívic,  democràtic i integrador del poble català i quan parlo del  poble català em refereixo a la seva immensa majoria, descartant aquells petits reductes indesitjables que es troben en qualsevol tipus de societat.
Estem davant un front d’oposició, on partint de la premissa del «tot s’hi val», estan disposats a utilitzar les estratègies més brutes i menyspreables  que ens podem arribar a imaginar.

JORDI TERRIS – Diari ARA 13-01-2014

          Diari ARA                                                                                     EL PERIODICO

Després d’escoltar el discurs que va pronunciar ahir el mestre Puyal quan va ser nomenat el català de l’any, es va refermar la meva convicció, sostinguda des de fa ja molt de temps, que tenir al millor dels comunicadors de casa nostra amb diferencia únicament circumscrit al àmbit de l’esport, és un luxe que aquest país no es pot permetre.

Tot i que sóc un gran aficionat del Barça i gaudeixo molt de les seves retransmissions, crec  que personatges com ell són de vital importància en altres esferes molt més àmplies del àmbit cultural  periodístic i  social,  des d’on podria  contribuir, amb el seu ajut i suport, a reorientar i resoldre els problemes de la  societat catalana, així com  al desenvolupament, credibilitat i reafirmació de la nostra identitat.

 El discurs va ser senzillament  sublim; la manera en què se’n va recordar de la gent que ho està passant més malament en aquesta crisi i la forma en què va fer palès al president Mas que no està sol, que té un poble al darrera que l’està fent costat, demostren una sensibilitat digne d’un autèntic crack, d’un autèntic líder que necessitem més que mai en aquets moments.

Jordi Terris  El periódico / Diari Ara 24-05-2012

Una de les grans preguntes que darrerament s’està fent l’opinió pública, és sobre la exagerada lentitud de l’administració de justícia. Amb tota raó, les tintes s’estan carregant contra el sistema, i contra el tarannà de molts jutges que segueixen els dictats dels poders fàctics i governamentals.

Però no ens podem oblidar de la quota de responsabilitat que compet al  personal administratiu que, en una  significativa  majoria, camina a remolc d’aquesta indolència, passivitat i prepotència que s’ha instal·lat en el dia a dia dels jutjats del nostre país. Per raons de la meva professió, porto molts anys exercint la funció de pèrit judicial. He tingut ocasió de trepitjar nombrosos jutjats, i la meva sensació -tret d’algunes excepcions -és que al perfil mig del funcionari de l’administració de justícia se li ha de donar de menjar a part. És aquell  personatge que quan et dirigeixes a ell ho fas amb una reticència  sensiblement diferent de quan ho fas a la resta del personal de l’administració pública.  Al marge de l’ambient anàrquic i freqüentment caòtic que de manera enquistada es respira a les oficines dels jutjats, aquest perfil mig, habitualment esquerp i amb aires de superioritat, et deixa la sensació que t’està fent un favor cada vegada que els has de fer una consulta o observació.

En conseqüència, estic convençut que per canviar un mal endèmic d’aquestes dimensions es requereixen reformes profundes que, entre d’altres, han de passar per la reeducació del funcionariat que està al servei de la ciutadania.

Jordi Terris 03-03-2014

Ja sabem que hi ha substancials diferències de magnitud, però no  sé si som prou conscients que la corrupció no és només un problema que afecta  a les institucions públiques i a la banca. La corrupció la veiem dia a dia; en els caps de compres de les empreses, en els comercials que especulen amb el seu treball, en els consumidors que demanen determinats serveis sense l’IVA i intenten pagar el mínim d’impostos, en els administradors que cobren comissions extraoficials dels proveïdors a qui encomanen determinats treballs, etc. Comparativament parlant, en determinats casos alguns podrien titllar certes  d’actituds de picaresca més que de corrupció, però crec que hem de ser realistes i que cadascú ha d’assumir  la seva quota part de responsabilitat  davant aquest rellevant problema.

En conseqüència , per resoldre aquesta arrelada lacra, crec que al marge d’aplicar fortes mesures contra els corruptes, i de canviar molts esquemes estructurals en el si de les nostres institucions i eliminar tota una sèrie de privilegis,  ens hauríem de plantejar unes altres mesures de base i de  llarg abast, començant per implementar una assignatura a les escoles,  a partir del primer cicle formatiu, que tingués com a premisses l’ Ètica social, professional i conductual. Si no abordem el problema des de l’educació infantil, serà molt difícil d’erradicar.

Jordi Terris / El Periodico

 Afirma Ada Colau con toda razón,  que el tema de los afectados por el impago de las hipotecas se está agraviando, ya que ahora se están  sumando perjudicados con perfil de clase media, a los cuales en su día la entidad bancaria les propuso la refinanciación del préstamo  a modo de solución  que actuaba como bombona de oxigeno para paliar  el problema de imposibilidad de pago de la cuota mensual.

Una bombona de oxigeno envenenada, toda vez que, con  la misma, viene normalmente implícita una carencia  de intereses o de capital de un par de años,  durante los cuales la cuota queda reducida de forma sustancial. ¿Qué ocurre cuando finaliza el periodo de carencia? Que, si bien con la refinanciación han prolongado la duración del préstamo unos años más, al aplicar una tasa de interés bastante más elevada e incluir en la refinanciación todos los gastos que se derivan de la misma, en muchos casos la cuota a pagar se sitúa en una cantidad que se acerca a la que  pagaban con la anterior hipoteca.

Mientras tanto, teniendo en cuenta la parálisis del mercado inmobiliario y la precaria situación laboral, el prestatario ha consumido el periodo de carencia sin poder vender la vivienda y se encuentra en la misma situación que antes de la refinanciación, esto es, sin poder asumir la cuota íntegra y nuevamente con el agua al cuello.

En consecuencia y por lo que respecta a  la entidad bancaria, el negocio  es innegable  ya que  consiguen, por una parte, la formalización de un nuevo préstamo que comporta nueva  comisión de apertura y la de cancelación de la anterior hipoteca,  la renegociación de intereses notablemente a la  alza y,  de nuevo,  la facultad en caso de impago de la  ejecución del inmueble y reclamación de la deuda si con la adjudicación del mismo es insuficiente.

JORDI TERRIS 04-11-2013

Ayer tuve la oportunidad de observar con detenimiento un coloquio televisivo en el que participaba el portavoz de “Súmate”, un ebanista que representa  un movimiento de castellano hablantes, todos ellos  con orígenes de fuera de Catalunya que apuestan de manera decidida y desacomplejada a favor de la soberanía de nuestro país.

El nacimiento de este colectivo, surgido de la voluntad de una de una serie de personas de a pie que no pertenecen a ningún partido político,  es sumamente importante para poder combatir las falacias y los ataques que nos llueven desde el Estado, así como de determinados medios de comunicación sobre la convivencia y confrontación entre los diferentes núcleos de la sociedad catalana –sobre todo por razón de la lengua–,  en un momento en que el pueblo de Catalunya está dispuesto a llevar a cabo el pronunciamiento más decisivo y determinante de su historia.  Es importante porque este colectivo demuestra la transversalidad de toda la gente que apuesta por un cambio tan sustancial.

El discurso de esta asociación es especialmente  relevante e ilustrativo, ya que conjuga el pragmatismo económico, con  la adaptación e integración a las costumbres, tradiciones e idiosincrasia de nuestro pueblo,  sin renunciar a sus orígenes y a la harmonía y buena relación que debe presidir entre todos los pueblos que actualmente conforman el estado español. 

Jordi Terris 07-10-2013

Con suma perplejidad, he leído las declaraciones publicadas el pasado dia 10 de septiembre en el País, por el hoy presidente del Tribunal Constitucional  Francisco Pérez de los Cobos, las cuales fueron pronunciadas en diciembre de 2005, a través de las cuales manifestó que “varias generaciones de catalanes han sido educadas en el desprecio hacia la cultura española”.

Teniendo en cuenta de quien proceden las declaraciones y ante tal solemne mentira, quiero dejar de manifiesto que tengo dos hijos que han sido educados  en el marco de un contexto autonómico bajo el sistema de immersión linguistica y  en ningún momento he notado desprecio alguno o animadversión por la cultura española,  circunstancia sobre la cual, los ciudadanos que han venido del resto de España y que  residen  en Catalunya son conscientes de ello y lo tienen muy asumido.

Yo,  que soy un independentista declarado y hace tiempo desacomplejado, educado en época de dictadura franquista  donde sí había un notorio y acentuado desprecio por todo lo catalán ­ –que en ese caso sí que iba orientado  deliberadamente  a dilapidar la cultura e historia de nuestro país–   estoy en condiciones de afirmar que la inmensa mayoría de catalanes tenemos un profundo respeto por la cultura española con la cual tenemos ingentes afinidades y que la lengua y literatura castellana forma parte del patrimonio de nuestra sociedad y  constituye un activo que mantendremos latente sin ningún genero de dudas independientemente de cómo acabe el proceso soberanista, cuyo resultado por cierto, acataremos con deportividad sea positivo o negativo en función de lo que decida la mayoría.

JORDI TERRIS 11-09-2013