Després d’haver deixat refredar un xic el cas Pujol, m’agradaria exposar les meves reflexions sobre unes confessions, amb relació a les quals, tot i que, per descomptat crec que la condemna dels fets ha de ser unànime i contundent, amb les conseqüències de tota mena que se n’hagin de derivar, també considero que convé fer un anàlisi des d’una òptica diferent, on entra en joc el contrasentit que suposa la comissió d’aquests fets tan menyspreables, amb la ingenuïtat, (dic ingenuïtat per suposar que mai es descobriria), el tarannà i l’estil de vida del president durant tota la seva existència , i sobretot, la malbaratada i innecessària generositat envers uns fills, que, al cap i a la fi, la usura o acumulació de cabals no declarats, només portarà que maldecaps, persecucions i perjudicis de colossal magnitud a tota la família.

Si comparem la rutina, costums i hàbits que ha dut el president al llarg del seu periple vital, amb d’altres d’un estatus molt similar, observem diferències dignes de significació que em fan què pensar sobre l’aprofitament que ha pogut obtenir el Sr. Jordi Pujol de la seva fortuna, donant per presumpte suposició pendent de demostrar, com alguns asseveren, que aquesta fortuna oculta no es limita a l’herència de son pare, que per cert, nominalment ell n’havia estat descartat en favor de la seva dona i dels seus set fills, una dona que va rebre en vida el famós llegat del seu sogre Florenci, i a la qual, segons fons afins a la família li tenia més estima que al seu propi fill.

Podria parlar de nombrosos personatges d’alt nivell polític o social immersos en casos de corrupció o deslleialtat institucional però em limitaré a posar com a exemple un cap d’estat, així com un president de govern de la història recent del nostre entorn. Començo pel primer, per la seva condició de rei d’Espanya, el qual ha gaudit, per part de les institucions i de la societat en general, d’una sobreprotecció i tolerància d’unes proporcions inadmissibles. Ens trobem davant un personatge que se’ns ha estat imposat sense cap opció a ser escollit per la ciutadania, però que, amb els calers de tots els espanyols, ha pogut fer gala d’uns dispendis i d’un estil de vida que dista molt del tarannà quotidià de l’expresident Pujol, basat en una vida privada folgada però més aviat corrent pel que fa a qualitat de vida, com a molt, emmarcada en el nivell de vida de moltes famílies de classe mitja-alta, i  sobretot, amb una dedicació indiscutible al servei de les llibertats, de la llengua i de la cultura catalana, dedicació que fins i tot el va dur a la presó durant la lluita contra la dictadura franquista.

Quina diferència substancial he detectat entre aquests dos personatges? Doncs crec que són evidents: Amb relació al rei, se n’ha parlat ben poc sobre l’herència que va rebre del seu pare, fixada en 375 milions de les antigues pessetes i han quedat punts realment foscos amb referència a les obligacions tributaries derivades d’aquest llegat. En aquest sentit, la casa del rei fa més d’un any va confirmar que Juan Carlos no tenia cap compte a l’estranger des de 1995, data en què supostament va tancar els comptes que tenia a Suïssa amb l’esmentada quantitat. Tanmateix, la investigació oberta per la Zarzuela al destapar-se aquest assumpte, no va trobar proves documentals de què s’acomplissin les corresponents obligacions fiscals dimanants de l’herència tot i que va manifestar “la convicció” de que ho van fer les persones nomenades per fer complir la seva  última voluntat. Tampoc Hisenda ha pogut donar explicacions al haver transcorregut 20 anys. Després que el diari “El Mundo” publiqués la informació sobre la herència de Juan de Borbó i que part de la mateixa era en tres comptes a Suissa, el grup d’ Izquierda Unida va preguntar al govern si el rei havia complert amb les seves obligacions davant Hisenda, però la Mesa del Congrés, dominada pel Partit Popular, va vetar la serva formulació.

En qualsevol cas i sense haver pogut desvelar aquest enigma, el monarca, a costa de diners públics, ha desplegat una vida farcida de luxes, palaus, iots, caçaries d’elefants, viatges i, com no, les seves “furtives escapades” que des de fa temps van acabar esdevenint  de domini públic i que han convertit Joan Carles I en un personatge simpàtic i fins i tot, lloat per determinats segments de la societat per la seva “baronívola” promiscuïtat.

L’altre exemple il·lustratiu que tenim a un abast bastant pròxim és el senyor Silvio Berlusconi; un personatge marcat per la corrupció sense fre, sobre el qual no cal esplaiar-se gaire. Les seves cèlebres i reiterades festes libidinoses de traca i mocador, exemplifiquen de quina manera invertia part de la seva fortuna, i com el luxe, l’hedonisme i els desoris sexuals constituïen els seus anhels prioritaris de supervivència.

Per tant, la meva consideració és que Jordi Pujol ha estat víctima d’una cobdícia absurda, de la qual, i des d’un punt de vista egoista, se n’ha aprofitat ben poc. Només hem de fer un repàs del que ha estat la vida quotidiana d’aquest pencaire obsessiu, amb una vida més aviat austera -podríem posar com exemple que va trigar vint anys en canviar-se el vehicle-  per adonar-nos que els diners emmagatzemats i curosament ocultats, només han servit per alimentar aquesta cobdícia que ha estat el penós gran llegat que ha deixat als seus set fills, la majoria dels quals sembla ser que sí han sabut treure-n’hi un sucós rendiment i un aprofitament pràctic de luxosos excessos, havent de suportar la pitjor penitència que podria recaure a un personatge com ell a la seva edat, com és el fet d’haver de dur aquest llast tan colpidor i vergonyós  durant la resta que li queda de vida.

Jordi Terris

Badalona  25-08-2014