Introducció               

Amb aquesta narració de perfil hilarant, he volgut retre homenatge a l’empresa que em va formar professionalment de manera determinant, desvelant aquelles millors anècdotes que recordo i que van tenir lloc a finals de la dècada de 1970  amb un entorn força peculiar i simpàtic.

Alguns personatges que hi  apareixen, així com les situacions i anècdotes que en formen part, produïdes en el marc d’una companyia d’assegurances presumptament seriosa, semblen extretes d’alguna de les més divertides historietes del famós personatge “Jaimito”.

Aquest relat va ser seleccionat en un concurs que va organitzar l’”Associació de Relataires” i va ser inclòs amb un llibre compendi que  va ser editar per l’editorial Meteora durant el mes de maig del 2012, am b el títol “Temps era temps»

                                      UNA COMPANYIA DE ”TEBEO”

 

Divendres, dia 26 de Novembre de 2010. Vint-i-tresena edició —si els comptes no em fallen— del  dinar de Nadal que comparteixo amb els meus amics de “La Siera”. Dic de Nadal perquè, malgrat que encara estem el Novembre es tracta d’un dinar amb esperit nadalenc però que varem decidir, ja fa anys, celebrar-lo la darrera setmana d’aquest mes atès que durant el desembre es fa mes complicat quedar a causa d’els compromisos particulars de cadascun.

M’ho vaig passar tan bé aquesta vegada i vaig riure tant que, avui, el dia després, estava suficientment inspirat per escriure un petit relat dedicat als meus apreciats amics i a l’empresa que em va formar professionalment.

Cap d’aquest grup d’amics, excepte l’Adrian, sabia que durant aquest darrers anys havia adoptat l’escriptura com una de les meves principals aficions.

“La Siera” —Financiera Nacional de Seguros— una companyia d’assegurances que no tenia rés de “financiera” i molt de “nacional”, nacional espanyola lògicament, tot recordant el seu logotip inicial que s’associava perfectament als “gloriosos” anys de la maleïda dictadura, empresa on vaig créixer professionalment i on vaig desenvolupar la primera i fonamental etapa  de la meva carrera professional.

Recordo els inicis d’aquella primera i etapa como si allò fos una escola per la quantitat d’empleats que teníem entre 14 i 16 anys i per la quantitat de bajanades i ximpleries que fèiem tota aquesta colla d’adolescents  mig desbocats. L’horari intensiu de 8h. a 15h, era collonut, ens permetia compaginar la feina amb els estudis.

Perquè us feu una mica a la idea, començaré per explicar-vos que el cap de l’arxiu, secció on vaig iniciar la meva singladura a la companyia, un tal Canfruví, tenia per costum  “vacunar”  amb la punta del bolígraf tot aquell personatge que travessava la porta de la secció  per anar a la recerca de qualsevol expedient. No ho feia sempre perquè hagués estat “la hòstia” però aquí estava  la gracia; ho feia quan menys t’ho esperaves i , és clar, per darrera i sense pietat!, deixant l’empremta del boli i el cul adolorit. Si intentaves esmunyir-te per evitar la vacuna, el tio et perseguia pel passadís fins que t’enganxava pel clatell. Era la rellet; més endavant i, a propòsit d’una altra anècdota, explicaré una facultat ben curiosa d’aquesta excepcional figura.

L’arxiu era el “centre neuràlgic” de les famoses bajanades. Teníem la sort que en aquest indret, situat en un lloc independent, apartat de les oficines d’atenció al públic i dels despatxos de Direcció, no apareixia mai cap membre directiu, ni tan sols, els caps de secció. Era a causa del sistema de l’època o de la organització d’aquella empresa, no estic segur; cada departament tenia el seu botones que s’encarregava de portar-li els expedients de l’arxiu els seus respectius responsables. Per situar-nos, estem parlant d’una etapa que es desenvolupa durant  la dècada dels 70 quan jo just havia complert els 14 anys.

Doncs, una de les entremaliadures que fèiem quasi bé a diari, era fer “cantar el Cola Cao” a qualsevol de les víctimes propiciatòries que es posaven a tret quan anaven a l’arxiu a buscar un expedient. Hi havia una espècie de comissió comandada per un tal Vitorino i que pertanyia al departament de cartera, el qual coordinava tota “l’acció terrorista” i que era alertat quan la suposada víctima aniria a parar a la zona destinada per executar la gamberrada de manera que tot sortís a la perfecció i que quedés entre nosaltres. De fet, sempre hi havia algú que es  quedava a la porta de l’arxiu per avisar si venia algun “pilota de torn” o algun sotscap  que pogués passar nota de les nostres malvestats. Us preguntareu què era això de fer cantar el Cola Cao. Era una iniciativa força original, jo diria que gestada i patentada per les criatures d’aquella peculiar empresa; es tractava d’enganxar el personatge escollit i, entre quatre o cinc paios, el llançàvem a terra i, fent pinya, como si de la celebració efusiva d’un gol en un partit de futbol es tractés, un dels “terroristes” que, normalment acostumava a ser en Vitorino, agafava literalment “pels ous” a la víctima, fins que aquesta, compungida, acabava cantant aquella famosa i divertida cançó de…”Jo soy aquel negrito del Africa Trópical”…

Era una època en què l’alternança de personal a l’empresa, sobretot de gent jove, era relativament freqüent i, per tant, tot aquell que tenia l’etiqueta de novato, estrenava  la pertinent medicina i, de pas, comprovàvem como anava de lírica i la resistència del seu “paquet”.

Després, hi havia un personatge comodí que es deia Pier. Aquell  cantava el Cola Cao sempre que ens ho proposéssim i, l’antiguitat a l’empresa li servia de ben poc. Amb el Pier no hi havia pietat; cantava sí o sí i a qualsevol hora. Jo crec que, tot i que es resistia, li va acabar agradant, no ho puc entendre d’una altra manera..

Una altra putada que acostumaven a tastar els nouvinguts era el que nosaltres anomenàvem “treure a passejar el segell sec”. Què era això del segell sec? Jo no recordo un estri d’oficina tan antic como aquest: era una voluminosa peça de ferro massís, que es desava a l’arxiu, que deuria pesar uns sis o set quilos i que  s’utilitzava per estampar el logotip de la companyia en determinades pòlisses importants d’assegurances de vida. La part principal de la màquina era una  espècie de motllo rodó on s’havia gravat en relleu el segell de l’empresa i que es trobava  inserit en un dels extrems de l’aparell. Mitjançant una palanca que duia una molla incorporada, es premsava el segell al costat d’on anava la signatura del director general, la qual cosa atorgava al document una solemnitat i un solera que deixava al contractant de la pòlissa bocabadat.

Doncs, anant al gra de la novatada,, des del quartell general de les bajanades –el fantàstic arxiu on es forjava la primera etapa de la cantera de professionals de la companyia– al nouvingut se li encarregava una feina “molt especial”: havia de traslladar el segell sec al departament de Secretaria que estava situat a l’altra punta de les oficines. En aquesta putada hi participava gairebé tota l’empresa: un dels companys  de la secció de secretaria  i que formava part de la confabulació, l’estava esperant en candeletes per redirigir-lo cap al departament de cartera que estava a l’altra extrem de l’edifici. Amb el  somriure contingut, li deia que els de l’arxiu s’havien equivocat i qui, realment necessitava l’aparell era un tal Jesús de l’esmentat  departament….Abans d’arribar al seu nou destí, havia de passar pel mig de tota la secció de comptabilitat, moment en què tots els seus membres es volien fondre per tal d’amagar l’atac de riure que els venia a sobre.

En més d’una ocasió, els de cartera, secció en què pul·lulava algun que altre fenomen com el mateix Jesús que tenia més perill que una pedregada, el redreçava a una empresa del mateix grup que tenia les oficines a la planta superior del mateix edifici… Imagineu-vos la cara que fotia la víctima innocent quan els de dalt –que també estaven confabulats– li deien que es tractava d’una broma i que tornés la màquina a l’arxiu que ja havia “superat la prova”.

Aquesta que explicaré ara és molt forta: Resulta que un dia a un il·luminat, amb la complicitat d’altres companys, se li va acudir elaborar  un expedient fictici per després cremar-lo i deixar-lo mig socarrimat a sobre d’una immensa taula que hi havia a l’ arxiu que servia per deixar els expedients mentre els col·locàvem el seu lloc. El destinatari d’aquella perillosa broma era un cap intermedi  de cognom Sanafreixa. Era una malifeta molt agosarada atès que aquest personatge tenia bastant mala llet i les conseqüències, aquesta vegada, podien ser imprevisibles.

En Sanafreixa, era un paio de cul molt inquiet. Era pràcticament l’únic cap, que, de tant en tant, apareixia per l’arxiu. Us preguntareu per què? Doncs, perquè no el recordo més de quinze minuts seguits assegut a la seva taula. Era el típic tio hiperactiu, un pencaire eficaç  que tenia tot el personal que depenia d’ell  totalment controlat; que supervisava, fins i tot el temps que trigaves per anar a pixar. En definitiva, “un crack”, una joia per al seu cap de secció, un tarannà d’allò més rendible per a la Companyia, un autèntic depredador, un correcamins dels despatxos que atresorava   una energia superlativa. Suposo que seria per tot  aquest tarannà que hi havia gent que “li tenia ganes”…

El corresponent operatiu es va posar en marxa i el comando es va posar a treballar de forma minuciosa. Un dels braços executors va agafar una carpeta d’expedient per estrenar, li va posar un número figurat amb una maquina que utilitzàvem per  a numerar els expedients i després la va omplir de papers ficticis tot simulant un expedient de debò… Teníem la sort que en Canfruví, el “vacunador” oficial i cap de l’arxiu, s’asseia en una taula tot just es travessava la porta de l’arxiu —la típica porta baixa amb mostrador incorporat— amb l’ avantatge de que la operativa es podia desenvolupar al final d’un passadís que conduïa  als prestatges on s’arxivaven les còpies de les pòlisses degudament encarpetades.

En Canfruví era el responsable idoni per a nosaltres; la seva particularitat més fantàstica –a part de la “d’auxiliar d’infermeria”– era que es passava la meitat del dia dormint… Això sí, tenia una habilitat innata que no he tornat a veure mai més en la meva vida: El paio s’acomodava el cap, tot recolzant la mandíbula amb el palmell de la mà i amb el colze encastat sobre la taula i, com si tingués la mirada baixa sobre un expedient mig escampat i el bolígraf ben agafat, aquest, amb el moviment suau del canell es desplaçava lleugerament  com si fos per inèrcia de forma purament automàtica simulant que estava prenent notes. Era quelcom al·lucinant, t’havies d’ajupir i mirar-lo amb força atenció per adonar-te que havia agafat el son. No roncava, per això fregava la perfecció. Pensareu que tot això és ciència ficció, producte del esperit novel·lesc del narrador. Doncs no, era una realitat com un temple en el marc d’una empresa de “Tebeo”, no sé si típica de l’època perquè jo només vaig conèixer aquella però sí francament divertida on vaig passar uns anys inoblidables.

Tornant a l’episodi de la famosa cremada del expedient. Una vegada completada la “falsificació del document”, s’havia de executar la part més perillosa del pla: fotre-li foc a l’expedient; s’havia de fer amb la cura necessària per tal d’evitar grans riscos, tenint en compte que, mai millor dit, estàvem jugant amb foc. La mà executora va cercar un encenedor Zippo, típic de l’època, tot començant de forma cautelosa, va intentar  cremar un dels extrems de la coberta de l’expedient…Tanta era la cautela que aquella primera i tímida flamarada no va aconseguir malmetre pràcticament gens la cartolina.  Mentrestant, els nervis començaven a aflorar per part dels components del comando…

Si el que es pretenia era deixar el fals expedient realment malmès, no hi havia més remei que intensificar l’acció per tal que la flamarada fos més potent… La segona temptativa va ser executada amb més energia, però també, amb una dosi de tremolor que embargava les extremitats dels implicats. Novament, el Zippo  es va posar en marxa i aquesta vegada se’ls en va anar la mà de tal manera que, esparverats, van haver d’afanyar-se d’allò més per evitar que aquella perillosa flama s’escampés cap els altres expedients que hi havia sobre la taula… El fum, les espurnes i la cendra, presidien aquell indret tancat sense finestres…

Esverats, a corre-cuita i amb la col·laboració de tots els que en aquell moment  estàvem a l’arxiu; amb l’ajuda d’algun estri que vam arreplegar i  que no encerto a  recordar, vam aconseguir extingir el que podia haver acabat en un autèntic desastre… Controlada ja  per fi  la situació i amb el expedient força socarrimat, el conseqüent tufillo va quedar impregnat en aquell ambient enclaustrat…

No es podia saber quan apareixeria  la víctima d’aquesta imprudent bretolada. El que sí desitjàvem era que trigués el suficient per tal que els minuts anessin minvant aquella pudor a foguera de Sant Joan.

Doncs no, amics, per desgràcia, en Sanafreixa, com si hagués olorat aquell acusat flaire, va irrompre a l’arxiu precisament pocs minuts després d’haver consumat la malifeta.  A tot això, en Canfrubí, como era natural, no es va adonar de res del que passava i l’entrada ja no tan desitjada del “Sana” va ser tan fulgurant i vertiginosa –com sempre– però encara ens va donar temps a fer-nos el suec i col·locar-nos cadascun en un apartat del departament; uns, reprenent  la nostra tasca d’arxivadors i, els altres, fent veure que estaven buscant un expedient.

—­Què ha passat aquí ? —va cridar, més nerviós que mai en Sanafreixa en veure aquell panorama.

En aquells moments érem cinc a l’arxiu; els tres que pertanyíem a aquesta secció –a part del Canfruví que semblava despertar davant els crits del Sanafreixa– i dos més d’altres departaments que es suposava estaven allà a la recerca d’algun expedient…

—Vostè !!! Sap qui ha fet aquesta bajanada ? —va exclamar, dirigint-se a un que es deia Ramon i que tenia més a prop.

(Convé ressaltar que el “Sana”  li deia de vostè fins i tot a la seva ombra).

—No, Senyor Sanafreixa, jo no sé res —va respondre el Ramon amb cert acolloniment.

—I vostè Joaquim? Espero que vostè sí em pugui explicar quelcom de tot això?

En Joaquim descompost li va contestar:

—Jo tampoc, no tinc ni idea. Acabo d’arribar.

En to encara de  més emprenyat, es va dirigir a tots els que estàvem a l’arxiu, replicant:

—Espero que algú de vostès em digui qui ha estat el protagonista d’aquesta barrabassada  tan imbècil!. Si no ho fan, vostès mateixos perquè les conseqüències poden ser imprevisibles. Jo me’n torno a la meva taula i els dono deu minuts perquè em vinguin a dir qui ha muntat aquest ciri.

La veritat és que érem uns nanos bastant inconscients i, aquesta vegada no vam calibrar bé les possibles conseqüències del que havíem planejat. Tot i que dos dels cinc vam ser còmplices perquè havíem donat suport moral a la conducta dels tres que es van implicar directament, aquests tres van assumir la responsabilitat i van anar a veure el  Sanafreixa  per confessar la seva actuació…

Encara que el cas no havia passat d’una bajanada sense conseqüències, en Sanafreixa no va voler passar per alt la malifeta i el cas va arribar a direcció, amb la sort (suposo que el “Sana”, en certa benevolència ja ho va fer expressament) que ho va posar en coneixement del directiu més bon jan que jo he conegut; el sotsdirector Sr. Rodríguez, el qual es va reunir amb els tres implicats al seu despatx i, com si fos un pare molt emprenyat, els hi va fotre una esbroncada que se’ns van treure a tots les ganes de fer, per sempre més, res més semblant. El fet que fos una excel·lent persona no treu que es tractava d’un directiu amb un gran rigor i disciplina. El que passava en aquest cas, és que, tan ell, com en Sanafreixa, eren conscients que, nosaltres, a part de fer alguna que altra bajanada, també pencàvem de debò i ens preníem la  feina seriosament. Com ja he dit abans aquesta companyia va ser la millor escola per a mi a nivell professional  i per a molts companys i amics que actualment estan ocupant càrrecs de responsabilitat a diferents empreses.

Fent un repàs dels personatges característics d’aquesta companyia tan particular, no m’agradaria deixar a l’oblit dos individus molt especials que  també podrien formar part de qualsevol historieta de còmic de l’època. Dos autèntics “dinosaures” d’oficina que no oblidaré mai.

D’una banda, un que era cap de departament: el Senyor Brinet: Un paio que segurament tenia menys edat de la que aparentava –jo li feia uns seixanta– una mica encorbat i més marrà que “la Bernarda”. Era d’aquells caps de departament que, pel que deien,  s’aguantava al càrrec per la antiguitat que tenia a la empresa. Suposo que ja havia complert la seva etapa àlgida i, en aquells moments deixava pas als que venien darrera.  Es va fer famós per les porcades que feia amb el mocador cada vegada que anava al lavabo. Prefereixo obviar més detalls per a no ser desagradable i deixar-vos lliure la imaginació.

D’aquest  pintoresc personatge, els que el coneixien més a fons, havien explicat que quan anava de vacances  amb la família els deixava menjant un bocata en qualsevol bar de mala mort,  mentre ell es fotia fins al cul de marisc en el millor restaurant de la zona. Això realment em costa assumir que hagi estat veritat però, cuando el rio suena…

L’altra personatge, el Sr. Giró: Una altra figura !! Aquest era un franquista empedreït; em recordava el típic “xupa tintes” amb  manguito i visera, lleig de collons, amb un pentinat estil Anasagasti però més exagerat. La seva onda transversal grisa i hiperbrillant semblava ungida  amb una doble capa de cola d’impacte. Aquest era un d’aquells paios que estava convençut d’aquella llegenda urbana que proclamava que si et rentaves gaire sovint el cap, el cabells acabaven podrint-se. Aquest sí que tenia un aspecte que el feia antic de veritat. Es va jubilar dos o tres anys després de jo entrar a la Companyia.

Per acabar amb aquesta sèrie de personatges de pel·lícula no podria deixar de fer menció a tres altres fenòmens que exemplificaven la diversitat antropològica que conformava l’equip humà d’aquesta estimada companyia:

El senyor Fulgada. En  Fulgada era oficialment  també cap de departament, un altra personatge pintoresc, una mica més jove que els anteriors, amb un gran mostatxo i que ocupava aquest càrrec suposo pel mateix motiu que en Brinet. En aquella empresa hi havia els que tenien veritablement la responsabilitat i el poder fàctic i els que tenien un determinat càrrec nominal però de cara a la Direcció en aquells moments ja  no pintaven gaire.

Doncs la tasca principal del Sr. Fulgada, per no dir l’única, si més no des del moment que jo vaig entrar a formar part d’aquest departament, era signar tota la correspondència que preparaven els tramitadors d’expedients que formaven part d’aquesta secció, per enviar a les delegacions de l’empresa i a les altres companyies asseguradores. Aquest paio era un autèntic torracollons, un obsessiu de la gramàtica que es dedicava a tocar els nassos als tramitadors, rectificant constantment qualsevol paraula, frase o coma que no trobava apropiada en el redactat dels escrits.

Recordo una conversa que va tenir amb un tramitador que es deia Josep Lluís que, aquesta vegada no tenia relació amb rés del que ell havia escrit però el seu objectiu era  polemitzar o discutir tot allò que no trobava bé:

—­-Josep Lluís. Vostè creu que aquesta expressió que consta en aquest suplement de pòlissa és correcte ?

Es tractava d’un document esclaridor de les dades de la pòlissa que textualment deia el següent: La matricula del vehículo es más exactamente la B-0001-BJ en lugar de la B-0001-BI que se hace constar en el original del contrato.

En Josep Lluís, amb un fotimer de feina i la taula plena d’expedients fins el barret, li respongué:

— No ho sé, Sr. Fulgada. A mi em sembla que ja està bé.

— Doncs no,  això de más exactamente no és correcte; hauria de ser exáctamente i prou ! –va afirmar en Fulgada de forma categòrica.

— Bé, potser sí, però tampoc té més importància. S’entén clarament el que es pretén aclarir.

— Ja estem en què si té més o menys importància. Per a mi en té molta – va replicar novament el setciències.

— Bueno i què vol que faci jo. En tot cas li hauria de dir al que ho va redactar –li va respondre el Josep Lluis en to de cert enuig.

En Fulgada, veient que no trobava la complicitat esperada i que al seu interlocutor se li començava a canviar la cara, va concloure:

—Deixem-ho corre però d’aquesta manera estem destrossant la llengua d’en Cervantes.

L’altra “figura”; el Mariano Rocafria (recordo que més d’un el sobrenomenava “Piedratostada). Aquest, juntament amb un altre paio que li dèiem “el Moli”, es dedicava a ensobrar i segellar tota la correspondència que tenia que sortir  diàriament per correu.

La seva imatge la recordo com si fos ara; baixet, amb una bona panxa, força rodó tot ell i, a partir de les dotze del mig dia, amb cara de pocs amics. No sé como s’ho feia però, a partir d’aquesta hora sempre tenia una ampolla de cervesa sobre la taula (haig de matisar que el departament d’expedició estava just el costat de l’arxiu, en aquesta zona totalment independent de la resta de les oficines). Era un d’aquells personatges que tothom li tenia respecte per la mala baba que gastava, –per suposat que mai se’ns va acudir preparar-li cap “emboscada”– era el típic “veterà de guerra” que únicament tenia cura amb l’equip de direcció. Els altres caps i, per descomptat, la resta del personal anava molt en compte de com li deien les coses. El color vermell del seu rostre s’anava potenciant a mesura que anava avançant el dia.

Recordo la típica conversa que es produïa entre el Mariano i algun subordinat de qualsevol cap de secció, quan, a mes de dos quarts  de dues del migdia, apareixia davant la seva presencia  amb un document a la mà:

—Mariano ! –murmurava  el subordinat amb l’habitual por que ens embargava a tots quan li teníem que comentar qualsevol cosa en aquelles hores.

—¿Qué pasa ? –etzibava  el Mariano en castellà i amb cara de pomes agres (dos quarts de dues era l’hora límit establerta perquè la correspondència pogués sortir el mateix dia)

—Me ha dicho el jefe , por favor, a ver si  este documento puede salir hoy.

El Mariano li arrancava literalment el document de les mans, responent-li:

— “!!! Dile a tu jefe que no me toque los cojones !!!”…..

Mai sabies veritablement si aquella carta o document sortiria aquell dia…

Quin personatge! Un fenomen digne de la millor historieta de l’Ibañez , bona persona per cert, com tots els altres que he anomenat.

L’últim personatge al que vull fer referència, era una noia que es deia Marioli. Aquesta forma part de la nova etapa ja en el edifici de Via Augusta i va tastar els efectes del còctel explosiu que formàvem l’Adrian i jo quan ens proposàvem fer la guitza a alguna víctima propiciatòria. La Marioli era d’aquelles companyes (també bona persona) però, atès al seu caràcter rondinaire, es prestava per ser l’objectiu de determinades putades. Recordo el dia quan li vam fer un regal molt ben empaquetat i enllaçat: la sorpresa va ser majúscula quan, al desembolicar-lo va descobrir la gran “tifa” (de plàstic però magistralment imitada) que ocultava aquell “magnífic” obsequi. Podeu imaginar-vos la gracia que li va fer, la veritat és que no ens pensàvem que s’ho prendria tan malament. Potser ens vam passar un gra massa, ho reconec.

Podria escriure un totxo d’anècdotes i historietes d’aquesta singular empresa, produïdes  tant en el sí de les seves instal·lacions, com  arran de  les diverses juergas i sortides que havíem organitzat i gaudit a fora.

D’aquestes últimes, m’agradaria destacar una sortida que vaig organitzar jo quan ja ens havíem traslladat a un magnífic edifici situat la Via Augusta i on la normalitat d’una empresa com cal es va instal·lar en el dia a dia, tot i que també, Déu n’hi do!! les anècdotes que podria explicar d’aquesta nova etapa.

Doncs hi havia tan bon rotllo entre nosaltres, que se’m va acudir organitzar quelcom agosarat però que si sortia bé podria deixar una bona empremta. Jo, què, en aquella època em movia en diferents grups d’amics i ambients, era dels que organitzava poques coses però quan ho feia, m’agradava muntar-les grosses i que deixessin ressò.

Aquesta que narraré, em recorda una altra que vaig organitzar amb altres amics; una bona colla, una bona part aliens a l’ entorn de la fenia, coincidint amb una revetlla de Sant Joan en un apartament que havíem llogat a Calella de la costa. Un apartament idoni per celebrar una  festa en una data tan assenyalada, dotat d’una magnífica  terrassa, feta a mida per una revetlla que passarà a la història  per la  màgia intrínseca de la nit de Sant Joan, però també per la màgia que transpirava per la pell de la gent que formàvem aquell grup, plena de somriures, ball i seduccions, acompanyada pel flaire dels petards i les fogueres del voltant, així com dels espectaculars coets que, al seu esclat,  formaven aquell esplèndid dibuix de colors infinits i en forma de palmera que engalanaven una nit de joia i disbauxa… L’anècdota més divertida que m’ha quedat en el record d’aquesta revetlla va ser en el moment en què uns quants vam decidir cloure la festa a la platja, tot fent un passeig que s’agraí en aquelles hores de la matinada, un passeig, que per la proximitat de la platja, tenia que durar uns deu minuts  a tot estirar, però, quan ja portàvem gairebé mig hora caminant, la platja no arribava mai… No ens havíem adonat que en lloc d’anar en direcció  mar, vam enfilar un camí que ens portava direcció nord fins que un dels que anava més seré va exclamar “Ei nanos, voleu dir que no estem anant cap a Blanes?”. En fi, una nit rodona amb anècdota hilarant inclosa.

Bé, focalitzant ja el meu relat en la sortida a la que feia referència, era en època d’estiu i  vaig pensar a organitzar una excursió a una casa que els meus pares van comprar a un poble molt petit  de nom Vall-Llebrera a la comarca de la Noguera, prop de la localitat d’Artesa de Segre. Imagineu-vos una casa de poble antiga, amb les comoditats justes en aquells moments, d’uns 70m2 de superfície, repartits entre planta baixa, primer i segon pis (sense comptar les golfes); una petita fortalesa de pedra gruixuda, on l’estructura em recordava la presó del Compte de Montecristo. A la planta baixa, la zona més gelada de la casa –tant a l’hivern com a l’estiu- , només entrar per la porta a mà dreta s’hi havia instal·lat el lavabo. Podeu fer-vos a la idea com es quedava el cul quan quedava al descobert al mig d’aquella nevera. La primera planta aglutinava el menjador, una cuina menuda i una habitació. A la segona, quan guanyaves l’últim graó de l’escala, et topaves directament amb un dormitori; aquet segon pis es completava amb una estreta estància força fosca, idònia per una pel·lícula de por i, per últim; a la paret contigua hi havia una altra habitació, aquesta, això sí, una mica  més folgada  i amb llum natural.

Es tractava de passar un cap de setmana complet; des del divendres a la nit fins el diumenge al migdia. Per tal que la festa fos sonada no se’m va acudir una altra cosa que convidar a aquella “mansió”, ni més ni menys que 16 persones, entre els 18 i 21 anys, companys de fatigues, amb unes ganes de marxa que  feien pronosticar un cap de setmana certament incert però amb força expectatives…

El grup estava conformat, aproximadament la meitat en parella i l’altra meitat sense. Si bé tots ja ens coneixíem, excepte la parella d’algun company, la convivència encara que fos només de dos dies pràcticament, en un habitacle d’aquelles dimensions, es presumia força interessant.

La primera nit, senzillament, va ser espectacular. Després d’haver organitzat, encara no sé com, els espais de dormitori i haver sopat uns entrepans,  l’escena em recorda una mica l’ ambient de benvinguda que es viu el primer dia en els tele shows de Gran Hermano, on la eufòria i el bon rotllo presideix les primeres hores de la trobada…

Havíem fet un bon aprovisionament, tant  de menjar i, per descomptat, de beguda. Després del vinet i la cervesa amb els que vam regar els entrepans, vam començar a preparar els corresponents cubates de ron i ginebra  que ens acompanyarien  al llarg d’aquella “gloriosa” nit que, per a alguns no va ser precisament curta…

La farra va començar a prendre cos quan vam decidir apartar en un racó la taula del menjador per poder aposentar-nos al terra tot formant un cercle que recordava els Apatxes quan fumaven la pipa de la pau… Les riallades desmesurades, els acudits i alguns càntics picants típics de colla esbojarrada, junt amb l’harmonia dels efectes del licor, anaven escalfant aquell ambient ple de joia i descontrol.

Va arribar un  punt de disbauxa que només utilitzàvem un got per a tots i ens l’anàvem passant  com si d’un porro es tractés. Tornareu a pensar que això es tracta d’un altre imaginari invent novel·lesc meu. Doncs no, us puc ben assegurar que tot això va ser veritat; la nit va superar en escreix  les expectatives de l’organitzador, la festa somiada plena d’harmonia i de bon rotllo…

Com és natural i segons anava avançant la nit, el cansament i el licor va començar a fer estralls i més d’un i més d’una van començar a caure com ocellets. A tot això i esgotats d’estar tanta estona en la posició del loto, els que vam aguantar – aproximadament la meitat– vam decidir continuar la gresca al carrer per deixar dormir als derrotats…

Teníem la sort, entre cometes, que la casa estava ubicada en un extrem a la zona més alta del poble i la inconsciència i el descontrol ens induïa a pensar que no molestàvem a  ningú… Al final, aquella esbojarrada nit, amb el tènue i difuminat feix de llum que provenia d’un fanal llunyà, es va arrodonir amb alguna història que no es pot explicar i que queda en secret de sumari …

Però amics, el més impactant a nivell anecdòtic estava per arribar. El dia següent, al voltant de les nou del matí, quan tots estàvem literalment escampats i tirats per on es podia; us podeu imaginar! més d’un, pràcticament a sobre de l’altre amb matalassos per terra amb un aspecte desmadratquasi bé dantesc, com no podia ser d’una altra manera en aquell reduït espai i després d’una gresca d’aquelles característiques…

De sobte, em vaig despertar tot sentint com s’obria la porta d’entrada de la casa. Jo estava dormint en el llit de matrimoni que hi havia en el dormitori del costat del menjador, junt amb la Conchi (la meva parella), l’Adrian i la Matilde (també parella). Acollonit i totalment esgotat, mentre tota la resta de gent encara dormia, em vaig quedar petrificat i sense saber què fer. Pel soroll que feien, eren dos com a mínim. El ressò  de les trepitjades pujant l’escala anaven augmentant la meva angoixa; una forta pujada d’adrenalina es va instal·lar  en el meu cos  i el cor a cent per hora semblava irrefrenable… Quan el primer dels dos intrusos va abocar el cap per l’entrada del menjador, es va frenar de cop i flipat pel panorama que veia li diu xiuxiuejant al seu company amb un remarcat accent lleidatà:

—Ei Pere!! ”Goite”  aquests xiquets.

—Collons Tonet!! Això te pinta d’una orgia!

En Pere, baixant encara més el to de la veu, va mussitar:

—Imagino que un d’aquesta colla ha de ser el fill dels amos?

—Suposo que sí, però has vist la d’ampolles buides de licor que hi ha a sobre la taula? –va exclamar lleument el Tonet esparverat i veient la quantitat de “vidre” que descansava sobre la taula arraconada.

De cop i volta i amb les neurones encara tocades per la ressaca, em va venir a la memòria que el meu pare m’havia comentat que possiblement el dissabte vindrien uns lampistes a arreglar no sé quin problema de la instal·lació elèctrica… Aquest record, per fi va  alleujar la meva ansietat i va aconseguir alentir els batecs del meu cor accelerat.

Els paios, imbuïts per la morbositat del que estaven veient i arrossegats per la curiositat, es van atrevir a tafanejar per l’escletxa que quedava entre l’obertura de la porta gairebé  tancada de la nostra habitació. Jo, en adonar-me’n, em vaig quedar immòbil fent-me el dormit tot escoltant novament els comentaris dels dos imprevistos personatges:

—     Ei Tonet!! mira, mira, aquí hi ha quatre més –va xiuxiuejar a la orella del Pere.

—     Hostie !, Pere, això és massa, aquestos han fet cama rodona.

—     Ei  nano!. Anem a la nostra que al final els despertarem i ens enxamparan fent el xafarder.

—     D’acord, però estic esparverat amb aquestos “pixapins” de Barcelona. Són unes maquines !!

Els dos personatges van retornar cap a  la planta baixa, indret  on tenien que iniciar la seva feina…

En principi no es van assabentar que al segon pis hi havia vuit barrilairesmés que estaven esbarriats pels llits d’aquesta planta i també a sobre dels matalassos que es trobaven escampats pel terra dormint “la turca”.

Al cap d’una estona, el desplegament de tanta gent fen cua per anar al lavabo, amb alguna noia com a principal estrella matinal per la seva sensual indumentària,  va resituar als nostres dos inesperats intrusos a la realitat numèrica dels convidats i a deixar-se’n anar més lluny encara de la seva obscena imaginació…

Aquell dissabte ressacós, la normalitat en el sí  d’un grup tan nombrós va presidir una gran jornada de germanor, però, les picabaralles a l’hora de distribuir  o per organitzar els preparatius i l’elaboració de la costellada que havíem programat van ser els inevitables protagonistes que van fer baixar el llistó del bon rotllo que havia regnat la nit anterior. En qualsevol cas, una excursió inoblidable digne d’uns companys de feina –podríem dir amics– amb ganes de passar-ho de conya.

Bé, reprenent el fil del dinar nadalenc del 26 de Novembre del 2010, la vetllada va ser tan divertida com és freqüent  en aquestes celebracions, tot recordant les mateixes batalletes de sempre;  “lo bones” que estaven algunes de les nostres excompanyes amb les respectives discrepàncies i  preferències particulars de cadascun i els flirtejos que més d’un havia tingut amb alguna d’elles, descobrint, fins i tot, secrets que algú tenia ben amagats.

Al final i com ja és norma habitual, vam cloure la festa amb la religiosa timba  de pòquer que fem després del dinar, normalment  a casa de l’Adrian; una partida que trenca tots els esquemes de les típiques partides dels viciosos del pòquer on el rostre dels jugadors reflecteix l’excessiva concentració i, fins i tot, l’angoixa o la cara de pomes agres  que desprenen els què estan perdent.

Nosaltres, anem a un altre rotllo, fen excel·lent l’acudit d’aquell amic que li diu al altre “m’agrada jugar al pocker i perdre” i l’amic li contesta: I quan guanyes? ”Si guanyo ha de ser la hòstia”.

Ens passem la partida xerrant, rient – alguns més que altres – i comentant gairebé  totes les jugades…; un exemple podria ser aquest:

—Qui parla? Parlas tu “Aparici”? –pregunta el “Torero”, que en aquella mà li tocava donar les cartes.

—No, habla el Franky –replica l’Adrian.

—Jo, passo, –assenteix  el sobrenomenat “Franky” –i tu Ferrán ?

— Jo sí vaig; vaig amb dos euros !!

—Et toca a tu Miki; tu vas?

—Jo, arribo fins a cinc –contesta el Miquel rebufant  certa eufòria.

—Ja està el “insultante” !! –exclama  el Ramon– Jo no vaig.

—Èste ya quiere comprarse otra vez los zapatos a costa nuestra. Yo  se las veo – comenta l’Adrian mig mosca.

Ara li tocava al Paco Arocas (l’Aparici):

—Jo no vaig, aquest cabronet ha lligat com a mínim una escala.

—Jo no me’n fio ni un pel, però havent-hi un curiós ja n’hi ha prou –conclou el Jordi (per l’Adrian el Franky).

I així va transcorrent la partida,  amb comentaris de tota mena i amb rialles estridents, arran de les quals, el  Paco, –el tio més centrat i seriós del grup – a vegades ens ha de cridar l’atenció: “! Hei nanos, deixeu-vos d’hòsties i  esteu pel joc, que em desconcentreu …!”.

Quan arriba a certa hora la gent comença a escampar de forma escalonada, l’Adrian i jo fem el final de festa, gastant-nos en el sopar els calés que hem guanyat  (si és que hem guanyat, sinó també  hi anem).

Tenim la satisfacció de poder dir que som els únics que no hem fallat mai en aquest dinar i els únics que ens quedem per anar a sopar junts, tot i què aquesta vegada també  és va apuntar el Sergi (el Torero).

I ara fins l’any que bé si no hi ha cap altre esdeveniment especial, tot i que m’agradaria quedar amb ells de cara a la primavera per regalar-los a cadascun un exemplar d’aquest relat que segur que els hi farà gracia.

……………………….

Per últim, m’agradaria retre homenatge als vuit amics que han restat fidels, d’una manera més o menys consecutiva  a aquest dinar i que, en definitiva son els que realment des de ja fa temps hem mantingut una bona amistat, encara que la majoria ens veiem únicament una vegada a l’any, el record d’un llarg període de la nostra vida compartint tantes hores junts ha calat de tal manera que no hem perdut ni crec perdrem mai les ganes de retrobar-nos en aquesta cita anyal:

Començaré pel Jaume Magriñá  D’aquests vuit, el “Magri”és l’únic que encara sobreviu a les successives fusions i absorcions que a sofert la companyia des que es va fundar. Crec que ell, amb les sensacions que va transmetre en aquest últim dinar, puc interpretar que potser ara es troba en el moment de més infelicitat laboral de tot el grup. La darrera compra  per part de la asseguradora Axa està sent difícil de pair i  la majoria dels que es mantenen a l’empresa ho estan passant força malament.

Del Jaume, recordo sobretot, aquells dinars de Nadal quan érem adolescents en un dels antics restaurants de la Barceloneta. Després del àpat, la seva guitarra presidia i amenitzava el sobre taula que improvisàvem sobre la freda sorra de la platja, on aprofitàvem per cantar i fer una mica de conya.

També m’ha quedat enregistrada de manera especial aquella vegada que la Pili Font ens va convidar a nosaltres dos i quatre noies més a passar un cap de setmana al seu apartament de Comarruga. Déu nidò el temps que fa d’això, però ho vam passar força bé.

Ara li toca al Miquel Vivas: El “Miki” és un d’aquells fenòmens que no ha volgut assolir grans responsabilitats en el seu periple pel món assegurador, però, donada la seva condició de comercial, ha sabut bellugar-se amb mestressa i habilitat en aquest terreny, circumstància que l’ha permès aconseguir l’objectiu que sempre ha perseguit: viure bé, guanyar calés i manegar-se amb la màxima llibertat  i autonomia en el desenvolupament de la seva feina. Després de molts anys a Winterthur, en el 2010 va fitxar per la companyia Nacional Suïssa de la mà d’un també antic company nostre que es diu Xavier de Antonio que ostenta la Direcció d’aquesta asseguradora, i  que per cert, aquest últim és el que ha fet millor carrera de tota la fornada d’adolescents de l’època de “La Siera”. Un autèntic crack.

Les estones de relació personal que recordo més especialment amb el  Miquel era quan jugàvem plegats en el equip de futbol sala de l’empresa i on formàvem aquell trident espectacular junt amb l’Adrian que no era el que constitueix el Messi, el Xavi i el Iniesta però “poc li faltava”.

Acabaré, com amb la resta d’amics, fent un breu retrat del seu tarannà durant la partida de pòquer ja que em resulta interessant i il·lustratiu alguns dels gestos i conductes que cadascun de nosaltres desprenem en el sí de la timba (del Magri no he fet cap referència perquè fa molt temps que no s’afegeix a la partida).

El Miquel és un tio llest i, com en el terreny laboral, sap manegar-se amb força habilitat i és difícil que perdi una partida. De fet, la conya expressada en el diàleg figurat que he contemplat anteriorment referent a “les sabates” és la crua realitat;  gairebé cada vegada que juguem se’n compra unes de noves a costa nostra. És un paio que arrisca molt poc i va a tret segur. Actua amb cervell i acostuma a entrar-li bastant bon joc. Fa temps que no recordo haver-lo enxampat en algun farol.

Ara és el torn del Paco Arocas: L’Arocas podriem dir que és el capo del grup; el que té més edat de tots nosaltres i potser un dels més sensats i prudents.

Professionalment, dintre de la companyia va ser el que, de nosaltres, va tenir la més rapida promoció. Va ser traslladat durant una bona temporada a la sucursal de Madrid per assumir el càrrec de cap de sinistres i sempre va tenir un bon prestigi durant la seva trajectòria a l’empresa. Amb el temps, va marxar per assolir responsabilitats de director de zona d’un parell d’asseguradores i ara ocupa un important càrrec en una mútua d’accidents de treball de Barcelona.

El Paco és el que ens va iniciar en el  “vici” del joc. Famoses eren les partides de chinos que disputàvem en el menjador de les oficines de Via Augusta. Li vam encasquetar el sobrenom de “l’Aparici el rei del vici” per la seva afició, gairebé obsessiva, però sana i moderada pel joc, sobretot pel pòquer.

En les nostres timbes, tal com ja he relatat abans, és el que posa ordre, el que manté sempre un to de seriositat i moderació. Aplica sempre una estratègia intel·ligent i prudent, circumstancia que afavoreix, si acaba perdent, que la desfeta, gairebé sempre sigui de poca entitat.

El següent personatge és en Sergi Martinez. Professionalment el Sergi ha estat un altre “crack”. Aquest és el més jove de tots nosaltres però és el que va saber treure més suc al seu fitxatge per Winterthur abans de que la companyia comencés el seu procés d’absorcions.  Aquest avantatge sobre la resta, junt amb el seu tarannà i professionalitat, el va situar, en pocs anys, com un dels principals responsables del complex organigrama del departament de sinistres de l’asseguradora  Winterthur.

Al final, com acostuma a passar a les grans multinacionals, a causa de tensions internes, va haver de deixar la companyia i, continuant amb el seu venturós currículum, va constituir la seva pròpia empresa, a través de la qual, està donant suport a diferents asseguradores  pel que fa a tots aquells serveis que aquestes poden externalitzar en el àmbit de la tramitació de sinistres.

El Sergi, a part de l’Adrian és amb el que tinc més afinitat. Tot i que ara estem més distanciats, hem mantingut sempre una bona amistat. Amb ell havíem compartit taula a les nostres respectives cases i amb les nostres parelles i, fins i tot, vam anar al seu casament. Actualment, quan arriba la nit de cap d’any juguem a través del mòbil a veure qui li envia al altre el missatge més original i més picant. De vegades, també quedem per jugar algun  partit de pàdel.

Li vam col·locar el sobrenom de“Torero” per la seva peculiar forma de jugar a futbol sala. En segons quins gestos, ens recordava el posat de qualsevol dels millors mestres taurins.

Aquest  mot el recordem quan juguem la timba de pòquer per la seva agosarada “xuleria”. D’aquest t’ho pots esperar tot. Crec que és el que ve més mentalitzat per la possibilitat de perdre. Et pot col·locar diversos“farols” durant tota la tarda i fa que la partida vagi acompanyada de més espurna de la que ja té.  Es el típic que acaba, o bé guanyant força calés, o perdent la “camisa”.

Ara ve el Ferran Sanjosé: La trajectòria  professional del Ferran ha estat força variada. Va començar junt el Magri, el Vidal i jo formant part del grup de la  “cantera” del departament de sinistres de  “La Siera”, per a més tard, quan ja havíem estat objecte de la primera compra,  tenir que disputar-nos els càrrecs de més rellevància dins del departament per sota del cap de sinistres.  Amb la posterior adquisició par part de Winterthur la cosa es va complicar però en Ferran va sortir quasi bé sempre ven parat de tots els canvis, mantenint un cert estatus dintre del engranatge de l’organització de sinistres.

No obstant això i aprofitant una d’aquelles ofertes col·lectives que va fer Winterthur per tal de reduir l’excés de personal, es va acollir a l’oferta per anar a formar part del equip tècnic d’una important corredoria. Després d’uns quants anys a la mateixa, amb les bones referències que va proporcionar el Sergi,  a finals del 2010 va fitxar per la asseguradora Nacional Suïssa, retrobant-se novament amb el Miquel, quedant demostrat, una vegada més que el mon és un mocador.

Pel que fa al pòquer, en Ferran és, junt amb el Paco, el que utilitza una estratègia més cerebral. Jo diria que actua sempre amb molt bon criteri i que en tot moment et pot sorprendre amb alguna jugada que no t’esperes i precisament aquesta és una de les principals gracies d’aquest joc. Malgrat que segueix una tònica conservadora, té l’empenta i la capacitat d’arriscar en moments claus i mai es pot descartar que es marqui algun farol.

Parlem ara del Ramon Vidal: El Ramon també ha sabut encarrilar la seva trajectòria de forma magistral. Prova d’això i fruit del seu talent, actualment està ocupant el càrrec de cap de sinistres d’una gran asseguradora com és la companyia Reale.

Va saber marxar quan va considerar que havia cobert una etapa i que el seu futur professional estava fora de la companyia que el va formar.

Amb el Ramon vam coincidir de ben jovenets a l’arxiu i encara recordo que el Canfruví –el famós “vacunador” –li va posar el sobrenom de “l’indio” en honor a la seva semblança amb el més autèntic dels jefes de la tribu txeroki  degut al seu color moreno de pell que compaginava de manera colossal  amb la seva frondosa i llarga cabellera (a la portada d’aquest relat apareix una fotografia en la que estem el Ramon i jo vestits de futbolistes en la que queda patent aquesta realitat). Actualment segueix lluint el mateix bronze però amb força menys cabell.

A nivell personal sempre hem mantingut molt bona relació i recordo que vam decidir apuntar-nos junts per treure’ns el carnet de moto i va coincidir que els dos varem aprovar a la segona amb una d’aquelles vespes tan fantàstiques que hi havia en aquella època.

Pel que fa al pòquer, d’ell sí que no tinc una definició clara respecte al seu estil de joc… Considero que és bastant conservador però no m’atreveixo a mullar-me gaire. Potser no he estudiat suficient la seva forma de jugar i tampoc ha estat un dels fixes d’aquestes cèlebres timbes.

I l’Adrian López: Què haig de dir del meu estimat amic Adrian?

Amb aquest he viscut batalletes de tota mena. Des de les escapades de festa en la nostra època de teen-agers, passant pel viatge a Veneçuela amb les nostres parelles ple d’aventures fascinants i “perilloses”, tot recordant també el viatge que vam fer a Menorca com a premi de l’únic negoci que vam gestionar conjuntament. Parlant de negocis, estic especialment agraït pel suport que vaig tenir per part d’ell quan em vaig muntar pel meu compte, sobretot, durant l’etapa que ell estava a la companyia Alboran.

Una de les escapades sonades que vam fer plegats i que ens van acompanyar el Vivas, el Ferran i el Teixi (d’aquest últim després faré una petita menció) va ser quan vam anar a la final de la copa d’Europa a Sevilla….Sí nois, la que el Barça va perdre amb l’Esteaua de Bucarest.

Del que va passar després del partit no cal dir ni piu però l’anada va ser senzillament espectacular. Ens ho vam passar de faula, només ens va faltar banyar-nos a les aigües del Guadalquivir. Com anècdota digne de menció, quelcom inèdit i xocant: L’Adrian, un madridista declarat de tota la vida, retratat  amb una gorra i la bandera del Barça (això també ho podem constatar entre les fotografies de la contraportada). Jo estic convençut que aquest és el típic paio que de petit, com d’altres nanos, es va fer del Madrid en la seva època gloriosa però que, en el fons, no s’ha canviat d’equip per una qüestió de principis i no per  manca de ganes.

L’amistat amb l’Adrian ha tingut, com quasi   totes, els seus alts i baixos però hem sabut administrar-la força bé. Després de més de trenta anys llargs, què més volem? Amb els anys i l’experiència ha quedat reforçada.

Pel que fa al terreny professional, ha estat un altre fenomen. Va ser, junt el meu cas, l’únic que es va atrevir a establir-se pel se compte de ben jove.  Després de formar-se al departament de sinistres de “La Siera” li van donar l’oportunitat de desenvolupar la millor qualitat professional que porta a dintre, la de comercial. El seu fitxatge per la companyia Alboran de la mà del Director Comercial Sr. Rodriguez el va catapultar cap a l’èxit.

Jugant al pòquer, l’Adrian és d’aquells tios imprevisibles. Pots intuir per on van els trets segons el seu estat d’ànim però et pot sorprendre en qualsevol moment. La seva “curiositat” agosarada de desvelar el joc dels companys , li ha fet descobrir més d’un “farol”, però d’altres vegades, aquesta curiositat li ha sortit ben cara. Així és el joc !!

Del grup en què jo tenia més afinitat, hi ha dos companys més, els quals ja fa temps que  no vénen al dinar per diferents motius personals i que ara no és el moment de qüestionar però dels que m’agradaria fer una breu referència:

Un, és el Ramon Teixidó, alies “Teixi”. Amb aquest tenia una bona amistat, sobretot, quan els dos  vivíem en el mateix barri de Barcelona i amb el que vaig passar moltes estones que em reporten agradables records. Em va saber molt de greu que deixés de venir als dinars però va ser la seva voluntat i l’hem  de respectar.

L’altra cas es el Juanjo Sala, alies “Salitre”. Aquest és un cas similar al del “Teixi” però amb la particularitat que, al viure a la mateixa ciutat que visc jo ara (Badalona), ens veiem de tant en tant perquè sol venir a visitar-me a l’oficina quan li ve de gust.

Aquest podríem dir que és l’excèntric del grup (amb tot el afecte del mon). Es el filòsof per antonomàsia; un fan del Nietzsche, amb això ja ho dic tot. La seva personalitat havia sempre trencat els esquemes standard de la dinàmica existent a la companyia. El seu tarannà no el deixava seguir la corrent que comportava la normalitat regnant en el sí d’una entitat asseguradora. Era rebel per naturalesa, la qual cosa li reportava  en moltes ocasions seriosos problemes  però era i segueix sent un bon tio.

A part d’això, es va fer famós pels massatges terapèutics que li feia a una noia que li dèiem la peixatera per la seva relació sentimental que la unia amb un peixater. El Sala tenia l’avantatge de poder-se dedicar alguna vegada a aquest tipus d’activitat perquè en el edifici de Via Augusta el van col·locar, no sé si expressament, en un racó immillorable ben arrecerat de qualsevol membre de l’equip de direcció. Era d’aquells paios que es feia respectar, però l’Adrian i jo ens aprofitàvem de la seva amistat per ficar-nos de tant en tant amb ell. Recordo que una vegada ens va explicar que el seu germà havia aconseguit un espai a Can Barça per vendre ampolles de refresc i que ell havia anat a ajudar-lo. No crec que fora conscient de les conseqüències que podria reportar-li aquest comentari. Vam estar com deu o dotze anys seguits recordant-li en cada dinar de Nadal la seva condició de “pinxe” del seu germà portant les caixes de Coca Cola amunt i avall.

En definitiva, tot un personatge també força digne d’aquesta entranyable historia.

Com podeu comprovar, aquesta narració sembla un relat de caràcter masclista tenint en compte l’escassa referència que faig en relació al col·lectiu femení que hi havia a la companyia. De fet, en aquest dinar anual, salvant alguna puntual excepció, mai ha vingut cap de les companyes de fatigues amb les quals també vam conviure molts anys i que van deixar la pertinent empremta com a professionals i com a persones. És un tema que no sé si se li pot donar un raonament coherent i , per tant, prefereixo obviar la meva opinió al respecte i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Tanmateix, no m’agradaria deixar a l’oblit les noies amb les quals vaig tenir més afinitat i amb les quals vam compartir tantes hores junts, tant com a company i com a cap que vaig ser d’algunes d’elles. M’estic referint a la Pilar Font, la M. Rosa Català, la Lourdes Pujadas, la M. Angels Puig i la Rosa Vallés. Guardo un esplèndid record de totes elles.

Podria continuar amb un seguit d’experiències i una llista inacabable de companys i companyes, com per exemple el Ramon Cervera del qual vaig aprendre molt, o el Jesús Pérez que tenia  un humor fantàstic amb el qual sintonitzava força, que van formar part d’aquesta  estimada empresa i amb els que vaig compartir moments inoblidables però, incorreria en el risc de deixar-me gent i, d’altra banda, possiblement necessitaria ocupar el doble de pàgines, extrem que s’apartaria de l’esperit d’aquesta curta i simpàtica narració.

Per acabar, seria pecar de falsa modèstia si digués que no m’agradaria dedicar unes línies al  narrador d’aquest relat.  Segur que hagués preferit que ho hagués  fet un altre, però com això no és possible, almenys en aquest context, passo a fer un petit resum autobiogràfic, sobretot, des del punt de vista professional.

Aquest paio ha estat el més agosarat i emprenedor  de tot el grup. Amb 29 anys de edat, ostentant la responsabilitat del departament de sinistres de la zona de Barcelona amb 23 persones al seu càrrec  quan la companyia ja havia estat objecte de la primera compra, havent tastat i superat el que podríem qualificar d’una autèntica  “merienda de negros” quan van aterrar els companys de les altres dues asseguradores que van integrar una triple adquisició; amb un futur esperançador i amb un sou força digne per l’època, va decidir que volia llançar-se a l’aventura, convertir-se en el  seu propi jefe i   engegar  tot a dida per tal de muntar  la seva pròpia  empresa  en  una petita oficina ubicada  la Rambla Sant Joan de Badalona.

Des de llavors, ha consolidat diversos projectes empresarials; una corredoria, una assessoria fiscal-laboral, una agencia de la propietat immobiliària i altres negocis dels  que no cal fer menció perquè no han estat suficientment significatius.

El seu esperit empresarial li ha proporcionat tota mena de d’experiències i sensacions; moltes satisfactòries i d’altres no tant, però, en definitiva, li ha permès aconseguir els principals objectius que  perseguia quan va donar aquell pas tan important;: tenir llibertat, plena autonomia, poder explotar la iniciativa i la creativitat, seleccionar i coordinar recursos humans, així com mantenir un nivell econòmic que li permetés una certa qualitat de vida.

En qualsevol cas, tal com ja he referit al principi del relat, “La Siera” ha estat la millor escola que he pogut tenir (a part de passar-m’ho bé) on vaig créixer personal i professionalment, és per això  que  només tinc paraules d’agraïment per a totes les persones que van estar al meu costat i van ajudar a l’evolució d’aquest desenvolupament. Tant és així que he volgut demostrar-ho amb la redacció  d’aquest narració.

Una abraçada per a  tots.

P.D. Tots aquells que puguin llegir aquest relat i que en vulguin una copia  o que tinguin ganes d’ intercanviar opinions sobre el mateix i rememorar les anècdotes que vam gaudir durant aquella entranyable etapa podeu fer-ho a través del meu correu electrònic: jterris@oficsegur.com