Aquest passat dissabte, al programa FAQS de tv3 vaig poder veure l’entrevista a Tamara Carrasco, la membre del CDR que ha volgut trencar el silenci, que van intentar encausar per delicte de terrorisme, rebel·lió i sedició. Una entrevista esperada per molta gent on la forma en què va descriure el seu incert i cruel captiveri de 48 hores  va tocar la fibra a moltes persones que teníem necessitat de sentir-la.

La dita que “una imatge val més que mil paraules” va ser del tot eloqüent el dia que la van detenir. Quan a l’entrevista li van preguntar què va sentir aquell dia, la meva ment em va transportar a les sensacions que jo mateix vaig tenir quan la vaig contemplar en el moment que se l’enduien detinguda; un rostre que reflectia un garbuix de sentiments i que traspuava tristesa, basarda, indignació, incredulitat, injustícia i estupefacció; totes aquestes connotacions quedaven dibuixades en el rostre d’una noia a qui l’únic que van poder confiscar a casa seva, com a gran troballa, va ser unes pancartes de «llibertat», una careta del Jordi Cuixart i un xiulet.

Tractar de treure punta a la conducta de la Tamara per tal d’equiparar-la amb una acció de caire terrorista, és una aberració i una errada de tal magnitud que els propis protagonistes de la detenció es deuen haver sentit avergonyits. El gegantí dispositiu policial que van desplegar aquell dia entorn al seu domicili va ser d’un ridícul descomunal, utilitzant aquesta noia com un altre cap de turc per tal de sembrar la por i l’amenaça permanent. Menys mal que en aquest cas, un jutge sensat en principi ha deixat la causa en un delicte de desordres públics. Tot i així, ha quedat sotmesa a dures mesures cautelars i no pot sortir de la seva localitat de Viladecans. Un altre episodi judicial increïble i rocambolesc.

Jordi Terris 14-05-2018