La falàcia del problema lingüistic
Les últimes declaracions del ministre Wert en relació amb el nou decret sobre la Llei d’educació anunciant la mesura d’aplicar una subvenció de 6.057.-€ a càrrec de la Generalitat per als estudiants que sol•licitin el castellà com a llengua vehicular en el cas que no pot fer-ho en un centre públic o concertat, representa la gota que vessa el got del cúmul de despropòsits, davant un decret que ha estat qüestionat seriosament pel propi Consell de l’estat espanyol.
La polèmica que s’ha suscitat des de fa molt de temps i que se segueix suscitant amb relació a un suposat conflicte amb el tema de les llengües que es parlen a Catalunya constitueix una fal•làcia que té connotacions que ratllen la mala fe, circumstància que ha reportat com a conseqüència, la judiialització i la actual modificació del sistema d’immersió lingüística que ha estat funcionant amb èxit al nostre país durant més de trenta anys.
Hi ha una evidència fora de tot dubte: si en algun aspecte no existeix cap problema en el marc de convivència entre els ciutadans d’aquest país és precisament sobre la qüestió de la llengua. En tot cas, si algun idioma està en condicions inferiors és el català. És de domini públic la condescendència, fins i tot moltes vegades criticada per les persones que han vingut de fora i el respecte escrupolós que hem tingut els catalanoparlants en la nostra relació amb els conciutadans que no parlen la nostra llengua, sempre prioritzant la deferència a favor del nostre interlocutor en detriment de la llengua catalana.
A fi de constatar la veritable realitat de la situació, només cal apropar-se a les escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona per verificar que la llengua que encara predomina en una gran part de la nostra comunitat continua sent l’espanyol i ho estem acceptant amb absoluta normalitat.
DOCUMENT ARXIVAT AL «Archivo de Noticias» relativas al análisis de las mismas sobre divulgación lingüística, las lenguas de España y sus variedades». Ver el siguiente enlace: http://www.lenguayprensa.uma.es/archivo/?p=33177
JORDI TERRIS – EL PERIODICO / DIARI ARA 26-06-2014
La gran relliscada del Sr. Faus
Després d’haver tingut el privilegi d’haver vist jugar a l’equip del Barça tant a Cruyff com a Maradona, dos dels més grans futbolistes a nivell mundial, estic en condicions d’afirmar que Leo Messi és i probablement serà el millor jugador de futbol de tots els temps, asseveració que comparteix innombrable gent que realment entén de futbol. Més enllà del les xifres estratosfèriques i dels nombrosos records que està col.lecccionant, quan et poses a veure un partit del Barça i Messi està en el terreny de joc en tot moment et fa vibrar, perquè quan agafa la pilota gairebé sempre passa alguna cosa. És el que trenca el ritme del partit, és l’únic que és capaç de fer quelcom diferent: una cabalcada en diagonal, una arrancada frenètica, una assistencia genial o un hat-trick d’una factura que deixa tothom bocabadat.
Com ja s’ha repetit moltes vegades, es tracta d’un jugador amb relació al qual s’esgoten els qualificatius, un futbolista d’una altra galaxia que, a diferencia d’altres astres de talla mundial, la seva extraordinària regularitat ve donada perquè`basicament ell viu per al futbol, que té una implicació i un compromis amb el seu equip permanent i inqüestionable, un esportista que compagina l’eficacia amb l’estètica, un paio senzill i gens conflictiu, un privilegi per a tots aquells que els agrada el futbol i sobretot per als que tenim la sort de simpatitzar amb els colors blaugrana. En definitiva, una joia que s’ha de saber cuidar i mimar com es mereix.
En consequencia, no puc esgrimir un altre argument que desqualificar les desafortunades declaracions del Sr. Faus, un directiu que ha ficat la pota fins al fons, ja no només per al contingut de les seves paraules sinó pel gest i el desdeny amb què van ser pronunciades. Davant aquesta enorme relliscada problablement té raó Messi afirmant que aquest senyor no té prou categoria per formar part de la directiva del Barça. Ara veurem si el president serà capaç de gestionar adequadament aquest embolic i d’apagar aquest foc encés de manera tan imprudent i innecesària.
Jordi Terris
El Periodico 22-12-2013
ESPERIT DE LLUITA
ESPERIT DE LLUITA
Un lector, instal·lat en l’ambigüitat i la incertesa, es mostrava fa uns quants dies escèptic davant el procés sobiranista plantejant preguntes com ara ¿què passarà amb la gestió del port i els aeroports catalans l’endemà que Catalunya sigui declarat un Estat propi? És obvi i notori que aquest canvi tan transcendental i abans de du a terme la proclamació d’independència, requerirà, previa una declaración d’intencions clarament definida envers a la posterior proclamació, un procés de transició i de negociacions sobre el qual els experts ja fa temps ja hi estan treballant i que comporta tota una sèrie d’accions i procediments que els governants hauran de posar en marxa amb la col·laboració de les organitzacions socials i tota la ciutadania.
Si alguna virtut caracteritza els catalans, i que per cert, ha contagiat bona part de les persones que han vingut de fora, és l’esperit de lluita i la capacitat d’assumir riscos i emprendre projectes. D’aquesta manera i amb aquest tarannà s’ha aconseguit consolidar un teixit empresarial exportador amb un potencial fora de tota mena de dubte i un turisme creixent que situa Catalunya com a pionera.
Aquest fenomen, juntament amb la il·lusió i entusiasme que una majoria de ciutadans estan desplegant davant aquesta oportunitat única, fa que l’optimisme sigui la premissa fonamental i inequívoca perquè el procés acabi bé.
Jordi Terris EL PERIODICO
Gallardon i les deficiències del sistema
A conseqüència del rebuig generalitzat que està rebent d’una gran part del parlament i de la societat espanyola respecte a l’aprovació de la llei de l’avortament, l’altre dia, el Sr. Gallardon es va despenjar amb unes declaracions que reflecteixen els contrasentits i les sèries deficiències del sistema polític al qual estem sotmesos. El ministre deia que aquest govern ha d’actuar d’acord amb el mandat que tenen dels ciutadans i d’acord amb el que emana de la cambra de diputats, i que, si bé escolten el criteri de les minories, ha de prevaler l’opinió de la majoria.
Primer de tot, no deixa de ser sorprenent que aquest discurs no tingui el mateix valor quan parlem d’un poble que majoritàriament reclama el dret a decidir representat també per una gran majoria en el seu parlament. D’altra banda, en temes tan delicats i importants com l’avortament o la llei d’educació on hi ha un aclaparador rebuig, el que vota la majoria de la càmera no ha de respondre necessariament a la voluntat majoritària dels ciutadans.
Aquest govern perd de vista que, en aquesta societat espanyola pràcticament bipartidista, gran part de la ciutadania, passa de votar socialista a inclinar-se per al PP per qüestions relacionades sobretot amb l’economia, la feina i el benestar social, i que un ciutadà de tendències progressistes no es converteix de la nit al dia en un personatge definidament de dretes que passa, de cop i volta, d’estar d’acord amb l’avortament a no estar-hi. Per tant, tinc el convenciment que, governi qui governi, hi ha determinades reformes de vital rellevància que, abans d’aprovar-se definitivament haurien d’estar sotmeses a referèndum popular, que és on realment es demostra si realment existeix la majoria que proclama el Sr. Galllardon.
Jordi Terris 16-02-2014
Una comparació odiosa
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de visitar l’antic camp de concentració de Sachsenhausen, a 35 km. de la ciutat de Berlín, un funest indret amb suficients vestigis que et permeten anar més enllà del que t’ofereixen les pel·lícules que hem pogut visualitzar sobre les conseqüències del nazisme.
El rostre impregnat d’aflicció que traspua de la gran majoria dels visitants a mesura que t’endinses en el recorregut, constitueix el tret més eloqüent de l’abast de l’esfereïdora tragèdia que van patir milers i milers de persones sotmeses a les més infrahumanes humiliacions, vexacions i tortures que els nazis van dissenyar davant l’odi que van generar envers els seus presoners.
Mai deixarà de sorprendrem la capacitat malèfica i perversa que pot arribar a ostentar l’esser humà. En aquest sentit, resulta ingenu per la meva part que també em sorprengui que determinades veus destacades de l’àmbit polític, mediàtic i social, tendenciosament malicioses, pretenguin comparar la tirania del nacionalsocialisme que va liderar Hitler amb l’independentisme o el nacionalisme català. Tractar d’establir qualsevol paral·lelisme entre aquestes dues realitats és d’una mala fe inadmissible i d’una temeritat execrable, a part d’un insult a la intel·ligència de la gent que pugui tenir dubtes sobre el tarannà pacífic, cívic, democràtic i integrador del poble català i quan parlo del poble català em refereixo a la seva immensa majoria, descartant aquells petits reductes indesitjables que es troben en qualsevol tipus de societat.
Estem davant un front d’oposició, on partint de la premissa del «tot s’hi val», estan disposats a utilitzar les estratègies més brutes i menyspreables que ens podem arribar a imaginar.
JORDI TERRIS – Diari ARA 13-01-2014
La independencia, un instrumento a medio plazo
LA INDEPENDENCIA, UN INSTRUMENTO A MEDIO PLAZO
Compruebo en el día a día un degoteo de artículos de diferentes lectores a traves de los cuales se plantean un sinfín de preguntas relacionadas con el futuro que nos espera si alcanzamos la independencia. Cabe reconocer que esta incertidumbre i todas las dudas que suscita este proceso son totalmente lógicas y coherentes. Lo que ya no me parece tan razonable es el negativismo que algunos transmiten dando por descontado que, como se van a seguir aplicando las políticas actuales, la situación económica, social, laboral, financiera etc. continuará en la misma línea que hasta ahora y, en consecuencia, consideran que no es necesaria la secesión si vamos a continuar igual.
Creo que mucha gente pierde de vista que la consolidación de un estado independiente es un instrumento para posteriormente alcanzar los objetivos propuestos. La independencia en si misma, como concepto básico y pragmático, constituye una herramienta que nos va a permitir administrar nuestros propios recursos. A partir de aquí, el electorado, tendrá la oportunidad de escoger la opción política que estime oportuna con el fin de que se apliquen las políticas adecuadas para la buena redistribución de dichos recursos.
Se trata de un proyecto a medio plazo y nuestra sociedad tendrá a su disposición diferentes alternativas para poder conformar un gobierno que satisfaga las necesidades de la mayoría de la ciudadanía. Creo que es necesario un espíritu constructivo y tener plena confianza en que es posible un cambio sustancial, un cambio que será posible con la consolidación del nuevo estatus. A posteriori, el resultado que nos ofrezcan las urnas en base al ejercicio de nuestro voto será determinante.
JORDI TERRIS – El Periodico 22-12-2013
La gran relliscada del Sr. Faus
Jo, que he tingut el privilegi d’haver vist jugar a l’equip del Barça tant a Cruyff com a Maradona, dos dels més grans futbolistes a nivell mundial, estic en condicions d’afirmar que Leo Messi és i probablement serà el millor jugador de futbol de tots els temps, asseveració que comparteix innombrable gent que realment entén de futbol.
Més enllà del les xifres estratosfèriques i dels nombrosos records que està col.lecccionant, quan et poses a veure un partit del Barça i Messi està en el terreny de joc en tot moment et fa vibrar, perquè quan agafa la pilota gairebé sempre passa alguna cosa. És el que trenca el ritme del partit, és l’únic que és capaç de fer quelcom diferent: una cabalcada en diagonal, una arrancada frenètica, una assistencia genial o un hat-trick d’una factura que deixa tothom bocabadat. Com ja s’ha repetit moltes vegades, es tracta d’un jugador amb relació al qual s’esgoten els qualificatius, un futbolista d’una altra galaxia que, a diferencia d’altres astres de talla mundial, la seva extraordinària regularitat ve donada perquè`basicament ell viu per al futbol, que té una implicació i un compromis amb el seu equip permanent i inqüestionable, un esportista que compagina l’eficacia amb l’estètica, un paio senzill i gens conflictiu, un privilegi per a tots aquells que els agrada el futbol i sobretot per als que tenim la sort de simpatitzar amb els colors blaugrana. En definitiva, una joia que s’ha de saber cuidar i mimar com es mereix.
En consequiencia, no puc esgrimir un altre argument que desqualificar les desafortunades declaracions del Sr. Faus, un directiu que ha ficat la pota fins al fons, ja no només per al contingut de les seves paraules sinó pel gest i el desdeny amb què van ser pronunciades. Davant aquesta enorme relliscada problablement té raó Messi afirmant que aquest senyor no té prou categoria per formar part de la directiva del Barça. Ara veurem si el president serà capaç de gestionar adequadament aquest embolic i d’apagar aquest foc encés de manera tan imprudent i innecesària.
Jordi Terris – El Periodico 21-12-2013
Jordi Terris 