El respeto por la cultura española y catalana
Con suma perplejidad, he leído las declaraciones publicadas el pasado dia 10 de septiembre en el País, por el hoy presidente del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos, las cuales fueron pronunciadas en diciembre de 2005, a través de las cuales manifestó que “varias generaciones de catalanes han sido educadas en el desprecio hacia la cultura española”.
Teniendo en cuenta de quien proceden las declaraciones y ante tal solemne mentira, quiero dejar de manifiesto que tengo dos hijos que han sido educados en el marco de un contexto autonómico bajo el sistema de immersión linguistica y en ningún momento he notado desprecio alguno o animadversión por la cultura española, circunstancia sobre la cual, los ciudadanos que han venido del resto de España y que residen en Catalunya son conscientes de ello y lo tienen muy asumido.
Yo, que soy un independentista declarado y hace tiempo desacomplejado, educado en época de dictadura franquista donde sí había un notorio y acentuado desprecio por todo lo catalán –que en ese caso sí que iba orientado deliberadamente a dilapidar la cultura e historia de nuestro país– estoy en condiciones de afirmar que la inmensa mayoría de catalanes tenemos un profundo respeto por la cultura española con la cual tenemos ingentes afinidades y que la lengua y literatura castellana forma parte del patrimonio de nuestra sociedad y constituye un activo que mantendremos latente sin ningún genero de dudas independientemente de cómo acabe el proceso soberanista, cuyo resultado por cierto, acataremos con deportividad sea positivo o negativo en función de lo que decida la mayoría.
JORDI TERRIS 11-09-2013
La por no és una bona aliada
Ahir un lector, instal·lat en l’ambigüitat i la incertesa, es mostrava escèptic davant el procés sobiranista formulant preguntes com: què passarà amb la gestió del port i els aeroports catalans el dia següent de què Catalunya sigui declarat com estat propi.
És notori que aquest canvi tan transcendental, si al final s’acaba assolint, requereix d’un procés de transició que els experts ja fa temps hi estan treballant i programant i que precisa de tot un seguit d’accions i procediments que els governants hauran de posar en marxa amb la col·laboració de les organitzacions socials i de tota la ciutadania.
Si alguna virtut ha caracteritzat als catalans, que per cert, ha contagiat a una gran part de la gent que ha vingut de fora, és l’esperit de lluita i la capacitat d’assumir riscos i d’emprendre projectes de tota mena, fet que ha consolidat un teixit empresarial exportador de força d’embargadora amb un potencial fora de tot dubte i un turisme creixent, situant Catalunya com a pionera en aquest sector.
Aquest fenomen, junt amb la il·lusió i l’entusiasme que una majoria de ciutadans està desplegant davant aquesta oportunitat única, fa que l’optimisme sigui la premissa fonamental i inequívoca perquè el procés engegat acabi sortint bé.
Jordi Terris
El Periodico 04-0-9-2013
Educación de base ante la violencia de genero
Cuando hablamos de posibles medidas en la lucha contra la violencia de género, tenemos que partir de la base que estamos hablando de un problema con profundas y complejas raíces a nivel social que lo convierten en una lacra de difícil solución. No debemos olvidar que se trata de un problema que, al originarse en los propios hogares, según los estudios realizados, los hijos que observan conductas violentas en sus progenitores tienen muchas posibilidades de convertirse de mayores en maltratadotes.
Más allá de todas las modificaciones que puedan realzarse a nivel legal y judicial, así como de intensificación de medidas de protección a la mujer, tal como ya propuse cuando tuve la oportunidad de dar mi opinión en el tema de la corrupción, encuentro a faltar en las reformas y programas educativos, la implementación de disciplinas o asignaturas que aborden los problemas sociales con los que los que muchos pequeños ya conviven, como la violencia de genero, o con los que posiblemente se encontraran a partir de la mayoría de edad como la corrupción.
Por otra parte, posiblemente sería importante fomentar y potenciar en favor del «sexo débil» la oportunidad de poder realizar desde la infancia alguna disciplina de defensa personal con el fin de que dispongan de una herramienta más contra la violencia machista.
Jordi Terris
El Periodico 11-06-2013
Resposta al Sr. Daniel González
L’opinió del Sr. Daniel Gonzàlez titulat “Regeneració Ciutadana” és força acurada i estic d’acord amb els valors que hi contempla en base als quals els ciutadans hauríem de fixar-nos a l’hora de decidir les persones que ens han de representar i governar.
Ara bé, amb el que estic en desacord és que s’han de deixar a banda les banderes i els himnes, perquè seria tant com dir que hem de prescindir dels nostres sentiments en el moment de prendre aquesta decisió, i el sentiment és quelcom inherent al esser humà, i per tant, irrenunciable.
Estic convençut que és totalment compatible la solidaritat, la professionalitat, l’esforç, l’honorabilitat i l’honestedat amb la ideologia de cadascú i amb la formes estructurals i identitàries que s’han proposant per construir el futur del nostre país. I, per descomptat, aquesta opció s’ha de exercitat i assolir democràticament (és a dir per majoria) i en cap cas s’ha d’implementar des de l’odi com el Sr. Gonzàlez interpreta, sinó tot al contrari, amb cordialitat, entesa i mantenint bona relació amb tothom que estigui disposat a mantenir-la.
En aquest sentit, potser l’odi es genera quan les minories defensen els seus postulats amb una vehemència desfermanda i amb eines com la manipulació, la por i la demagògia.
Jordi Terris
Història d’un vailet en plena dictadura
Introducció
Aquest és un relat que va estar seleccionat en un concurs que em vaig presentar l’any 2012 i que va ser editat en un llibre recull de diversos autors i que du per títol “Segona Oportunitat” i que fou publicat per l’editorial Meteora durant el mes d’abril de 2013.
La meva, és una narració que relata uns fets reals succeïts durant la dècada de 1960 i que, precisament, guarden relació amb uns esdeveniments que s’estan produint una setmana abans del dia en que m’he disposat a redactar aquesta introducció (10 de desembre de 2012), sis mesos després d’haver escrit el relat. M’estic referint al projecte de llei que ha presentat el ministre d’educació Juan Ignacio Wert, a través del qual està disposat a dilapidar el sistema de Immersió lingüística que porta funcionant a Catalunya de manera eficient des de fa més de trenta anys.
L’ombra d’aquella maleïda dictadura, sembla que torna a ressorgir com un malson arran de les iniciatives d’un govern que es resisteix a acceptar que els catalans tinguem el privilegi de parlar dues llengües (com a mínim) i que tinguem la nostra pròpia identitat i cultura.
El relat és perfectament real i només canvia el nom de la majoria dels personatges. Els que coneguin una mica l’autor se’n adonaran de qui és la persona que representa el Roger, el principal protagonista, el qual va poder constatar en primera persona quina era la situació que traspuava en un barri de l’extraradi barcelonès i quines van ser les dificultats que els catalans vam tenir que superar per normalitzar d’utilització d’una llengua pròpia, totalment menyspreada i rebutjada per l’estat espanyol.
Història d’un vailet en plena dictadura
Era la dècada del 1960-70 quan el Roger va cremar la primera etapa de la seva vida; un vailet català que va néixer i créixer a la seva terra però que ho va fer en una època complexa, en un entorn certament estrany i difús. Els seus primers tres anyets els visqué al barri de Sant Andreu de Barcelona en el si de la llar del seus avis, en una d’aquelles fantàstiques cases antigues, proveïda de jardinet, hort i, fins i tot, tenia un d’aquells pous que pràcticament ja no en queden, amb un aigua que quan feies un glop, l’assabories com si fos gloria. Malauradament i, a causa de les reestructuracions urbanístiques, al cap dels anys, la finca va quedar expropiada, fet que va arrossegar els avis a viure en un pis tancat i que va comportar dissortades repercussions anímiques fins el punt d’accelerar el seu deteriorament existencial.
Quan el Roger va fer els tres anys, els seus pares van tenir l’oportunitat de comprar un modest pis al barri del Besòs de Sant Adrià, indret on hi havia creada una atmosfera entorn a la qual el Roger se sentia diferent. Tot i que la seva curta edat li impedia comprendre aquella peculiar situació, mica en mica s’anava adonant que havia nascut en una terra que estava poblada de persones que no parlaven l’idioma que ell enraonava a casa, amb les quals s’havia d’entendre amb una presumpta llengua “oficial” que es parlava al carrer i a l’escola i que anomenaven el castellà.
Eren diversos els contrasentits i singularitats que flotaven en aquell barri ple d’edificis immensos, d’arquitectura monòtona i lletja, on predominava el color gris fosc del ciment. Els camps espaiosos que encara hi quedaven i on la quitxalla gaudia jugant a tots aquells enginyosos i divertits jocs de carrer que a hores d’ara han passat totalment a la història, van ser devastats per les piconadores per tal de construir un polígon encara més gran que el del Besòs, el qual va ser batejat com “Grupo La Paz”; apel·latiu que, paradoxalment, contrastava amb la crua realitat de la zona, un funest indret farcit de delinqüència i on cap “foraster” gosava trepitjar perquè si ho feia havia begut oli.
En Roger no entenia per què els seus amics s’anomenaven pel nom de pila: Pedrito, Juanito, Leandro, entre d’altres similars i a ell el cridaven pel cognom. Des de la seva innocència, va arribar a la conclusió que el nom de Roger devia de ser molt difícil de pronunciar per a tots aquells marrecs que no sabien parlar la llengua materna del nostre protagonista i, en canvi, el seu cognom, Peris, se’ls feia molt més senzill. No és que això arribés a amoïnar-li gaire ja que n’estava molt orgullós del seu cognom però sí que li tocava una mica el voraviu el fet que es mengessin la s i reconvertissin el cognom original que es pronunciava amb e oberta, amb un succedani apel·latiu sense s i l’e tancada. Més endavant se’n va adonar que, per una qüestió d’inèrcia provocada pel context polític i social que l’envoltava, el cognom va patir una mena de transformació similar a la que havia sofert el nom de pila.
Ell era conscient que els seus pares li van posar el nom de Roger, però també sabia que oficialment es deia Rogelio. Per tal de no complicar l’existència al seu fill, els seus progenitors contemplaven aquestes circumstàncies amb tota normalitat i evitaven donar gaires explicacions. En Roger, que tampoc era gaire preguntaire, va assumir la situació amb la mateixa normalitat que qualsevol altre nen que arriba a l’estranger de petit, i que, al marge de la seva llengua materna, es relaciona i rep la formació amb l’idioma del país d’acollida amb l’única diferència que, en aquest cas, al nano el van obligar a aprendre a escriure l’esmentada llengua oficial sense tenir oportunitat alguna de conèixer l’ortografia i la gramàtica de l’idioma familiar ni encara que fos pagant.
L’escola on va cursar la seva primera etapa formativa i que es trobava a la mateixa finca on hi vivia, es deia Acadèmia “Tirana”. Tres professors conformaven l’equip educatiu: Don Rafael (el director), Don Francisco i Don Cesar. Això del “don” que més aviat s’estila a zones mesetarias, en aquella època era un dels altres trets significatius d’un tarannà que formava part d’aquell període en què el Roger tenia que acceptar com a normal en una situació sociopolítica que ell desconeixia.
Aquell “don” era irrellevant comparat amb les plantofades i els cops de bastó que els esmentats mestres repartien sense contemplacions entre els alumnes. El nostre protagonista va patir els efectes d’aquella medicina però procurava ser un bon minyó perquè li arribessin les dosis justes. Els típics “pilotes” –figura que en aquella època era força prestigiada– eren premiats quan obsequiaven al professor la vara més lluenta i contundent. Pel que fa els diferents càstigs, posar els dits en forma de carxofa per ser colpejats amb sanya n’era uns dels preferits i agenollar-te de cara la paret durant mitja hora amb els braços en creu amb un parell de llibres a sobre de cada ma era un altre dels ingenis d’aquells botxins d’escola de barriada.
Quan el menut Roger va complir els vuit anys, la seva mare, la Núria, va fer mans i mànigues per aconseguir matricular al seu fill a un reconegut col·legi de frares en ple centre de Sant Adrià de Besòs, ubicat a uns quatre o cinc kilòmetres de la seva vivenda.
Va ser en el moment de la seva incorporació al nou col·legi quan aquell innocent vailet se’n va adonar que no era un oasi en el desert, que a la nova escola hi havia d’altres alumnes que, tenien un tret de similitud. Tot i que predominaven els Bonilla, Andujar, López, Navarro, etc., cognoms com Vergés, Adell, Vivet o Valls, feien intuir que tenien algun nexe comú amb el seu i on va fer palès que l’ambient que es respirava era més heterogeni socialment parlant que el que hi havia al seu barri de residència. Tot i així, la seva llengua materna, de moment, no se sentia enlloc més que a casa.
A partir d’aquí i coincidint amb les seves primeres lliçons de geografia, va començar a ser conscient que ell vivia en un país que es deia España i que era un habitant d’una “regió” que la hi deien Cataluña i que, en teoria, hi devia d’haver molta gent que parlés el català, l’idioma que ell enraonava a casa i que era propi d’aquesta regió, si bé no arribava a comprendre per quina estranya raó el català només es parlava a l’àmbit familiar. A tot això, tenint en compte la curta edat del nano, els seus pares s’escapolien com bonament podien de les preguntes que els formulava al respecte.
El salt qualitatiu i diferenciat que, a tots els nivells, en Roger experimentà al nou centre educatiu, va ser força rellevant. Del “don” de l’acadèmia Tirana, va passar al “hermano” del nou col·legi, on les estomacades per part dels mestres, en aquest cas frares, eren també freqüents, per bé que una mica més diluïdes i menys colpidores. Al marge del sistema totalitari que també traspuava en aquest centre, la problemàtica va adquirir una altra dimensió quan es va fer correr pels passadissos que un dels frares era maricón, i que havia abusat d’un dels alumnes. Un dels seus companys més afins, li va confessar literalment: “dicen que el Dionisio le ha dao por culo a un tal Garcia del tercero A”. En Roger, que amb els seus vuit anys això de maricón entenia més o menys el que volia dir, l’acció de “dar por culo” no tenia ni idea què nassos significava, però devia de ser greu per la magnitud que va cobrar la notícia…
Setmanes més tard, el Dionisio desaparegué del centre i d’aquell fet concret no se’n va parlar més. Més endavant, es van sentir rumors d’algun altre episodi similar amb diferents protagonistes.
Una altra de les ràncies particularitats d’aquell col·legi era el costum d’haver de besar la ma al frare de torn cada vegada que entraven a l’aula. El Padre nuestro, l’Ave Maria, el Credo i el Rosario eren litúrgies habituals en el si de la classe. Amb el temps, en el cas del Roger, es va confirmar aquella llegenda urbana que proclamava que el que estudiava en un col·legi de frares o de monges acabava esdevenint tot el contrari del que es pretenia amb aquell model educatiu, es a dir, el ressorgiment de més ateus, més agnòstics i, fins i tot, més trapelles…En qualsevol cas, encara havia d’estar content quan es va assabentar que en altres centres obligaven a cantar cada matí el “Cara al Sol”, una mena d’himne caspós, vinculat al règim d’a aquella època “daurada”.
Vull deixar clar que no tot era negatiu en el seu nou col·legi ja que estem parlant d’una etapa formativa essencialment important i el canvi, en el seu conjunt, va ser satisfactori. Un bon dia i amb motiu de la seva passió pel futbol, s’hi van obrir força llums sobre la consciència del petit Roger envers els dubtes que l’embargaven. Tenia la sort que en aquell centre hi havia una excel·lent pedrera de futbol base. El coordinador era un tal Rosich, un empresari de Sant Adrià que havia estudiat en aquest mateix col·legi i tenia com a hobby desenvolupar i organitzar aquella escola de futbol. La sorpresa va ser majúscula quan el dia que es va presentar per fer la prova per tal d’integrar-se a l’equip de benjamins, en Rosich es va dirigir al Roger amb l’idioma que només parlava a casa; “ostres, això és fantàstic”, va pensar amb un somriure d’orella a orella.
No és que aquella circumstància aclarís les incerteses d’aquell nano entorn la seva llengua materna però sí que li va despertar noves sensacions identitàries que el satisfeien de molt bon grat. Aquest fet va servir d’estímul perquè comencés a parlar el català amb tots aquells companys d’equip i que algun d’ells, alhora, era companys de classe i que el Rosich els parlava en aquesta llengua. No es creieu que eren gaires els que parlaven el català però si ho feien quatre o cinc de l’equip era tot un èxit.
Mentrestant, en Roger compaginava la seva passió pel futbol, amb el seu periple formatiu al col·legi, on els llibres d’història només parlaven dels reis gods, dels borbons, de Jose Antonio Primo de Rivera i d’un personatge que, durant aquella època governava l’estat espanyol, un tal Generalisimo Franco, un paio a qui al Roger no li transmetia sensacions gaire captivadores.
Aquest “pintoresc” personatge no només sortia als llibres d’història més recent de l’estat espanyol, sinó que, a més, el Roger se’l havia d’empassar mitjançant una altra assignatura, -que per cert suspenia sempre- que s’anomenava Formación del Espiritu Nacional. Només el nom de la matèria, sense saber de què anava, li provocava certa angúnia i rebuig. No era quelcom premeditat, simplement era una reacció producte d’un subconscient que, sense saber realment els motius, es començava a revoltar…Per acabar-ho d’adobar, un dia, a les acaballes de la dictadura, quan ja se suposava que l’assetjament a la nostra llengua ja no era tant sever, es va assabentar que la seva avia se li va acudir preguntar-li a un policia en català si sabia on era un determinat carrer; el policia amb cara de mala llet li va contestar: “Señora a mi me habla usted en cristiano”.
Era cap a l’any 1974, a partir del període en què el Roger complí els catorze anys i, coincidint amb l’etapa agònica del Generalisimo, quan començà a tenir consciència d’allò que realment era Catalunya, del que havia constituït en el passat, i a comprendre moltes coses que havien provocat la dictadura d’en Franco després d’una guerra cruenta, de la qual només se’n sentia a parlar d’una manera superficial.
Més endavant, va poder aplegar més coneixements i es va assabentar de tres dades importants: que Catalunya era la regió més industrialitzada i econòmicament més forta de l’estat espanyol; que durant les dècades dels 50 60 i 70 arribaren a territori català des d’altres regions d’Espanya un nombre tan important d’immigrants que van acabar representant el 40% del total de la població catalana, dels quals una gran part es van concentrar a l’àrea metropolitana de Barcelona; i per últim, que parlar el català al carrer i, sobretot, als organismes oficials havia estat totalment proscrit durant els quaranta anys de dictadura. Si a aquest 40% li afegim un 10 o 15% de gent que desconeixia l’idioma abans de l’esclat immigratori, ens anem a un percentatge per sota del 50% de catalanoparlants l’any 1976, moment en què s’inicia la transició democràtica, la majoria dels quals no sabia escriure’l perquè s’havia prohibit el seu ensenyament.
Quan el Roger va començar a treballar de ben jovenet en una companyia d’assegurances del centre de Barcelona, es va topar amb un company que li va explicar una anècdota que sintetitza una mica la situació que es vivia a l’extraradi barcelonès en el si dels barris que conformaven l’entorn de la ciutat. El company Juanjo Planes visqué una situació similar a la del Roger però amb la particularitat que, tot i que el seu pare era català, la seva mare era andalusa i la llengua que es parlava a casa era el castellà. No obstant això, el seu pare no podia amagar la seva condició ja que tenia un accent català de soca-rel, del qual se sentia molt orgullós. La família Planes s’havia instal·lat en una de les primeres cases que es van construir al barri de la Salut de Badalona, indret on va tenir lloc un dels primers assentaments dels fluxos migratoris de principis dels anys 50. Era l’època en què els grans polígons encara no s’havien edificat i tota aquella zona estava conformada per plantes baixes o per construccions de dos pisos d’alçada. Sabeu com anomenaven al pare del Juanjo? Doncs li deien, ni més ni menys, que el Catalán, per la seva condició de l’únic català que hi havia a la zona. Aquest és un exemple, junt amb el del Roger, suficientment il·lustratiu de la realitat existent en determinades zones de Catalunya a l’era franquista.
Arran de totes aquestes experiències i coneixements, l’instin nacionalista català d’en Roger va anar creixent paulatinament, el seu sentiment era cada vegada més ferm i el seu esperit era cada cop més solidari amb la causa catalana i amb la reivindicació de la identitat d’un poble que podia estar en perill. Tot i així , ell, com molts altres catalans de l’època, es va instal·lar en una mena de comoditat generalitzada i, malgrat aquesta consciència i sentiment, no solament es mantení al marge dels moviments catalanistes i de les agrupacions polítiques i socials que lluitaven democràticament per la causa, sinó que va adoptar la postura –també força estesa- d’aquell català acomplexat que quan parlava amb un desconegut o anava a una botiga, es dirigia sempre prèviament en castellà per allò de la prudència o la consideració per la gent que suposadament desconeixia la llengua.
D’altra banda, malgrat que tingué l’oportunitat a través dels programes d’immersió lingüística que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya, també com una gran majoria, no es va preocupar de dominar l’escriptura, més enllà del que aprenia de manera autodidacta llegint diaris en català i algun que altre llibre d’autors de la terra.
Hi ha una dita que proclama que “mai és tard per treballar per una causa noble” i en Roger Peris no va despertar d’una manera proactiva fins que no va tenir l’edat de 49 anys. Va ser el 12 de Juliol del 2010, amb motiu de la manifestació multitudinària en oposició a la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut d’Autonomia que va ser aprovat en referèndum pel poble català l’any 2006, quan el Roger va comprar cinc banderes independentistes i acompanyat de la seva dona i de sis persones més del seu entorn a les quals va regalar les estelades que havia comprat, va prendre part decidida d’un acte que va significar el punt d’inflexió d’un canvi d’actitud que ja no ha deixat des d’aleshores.
La recança del nostre protagonista per haver tingut una posició relativament passiva durant tants anys, està essent compensada amb el seguit d’accions i iniciatives que ha engegat durant els darrers tres anys. Aquesta ha constituït una d’aquelles segones oportunitats que, per l’edat o per falta d’energia i capacitat, moltes vegades la vida ja no et brinda i que un se’n penedeix de no haver-les exercitat en el seu moment.
A partir d’aquella data, el Roger es va posar mans a l’obra i va començar per inscriure’s a un dels centres del Consorci per la Normalització Lingüística i, en un any, es va treure el nivell C de català. Així mateix, va rescatar un parell de llibres que tenia a la llibreria de casa i va aprofundir sobre els coneixements de la història del nostre poble. A més, es va fer soci de la institució “Omnium Cultural” i de l’associació “Plataforma per la Llengua”, col·laborant amb tot allò que el temps li permet.
D’altra banda, la senyera presideix la terrassa de casa seva sempre que hi ha un diada festiva en memòria del nostre país, i per un altre costat, procura fer pedagogia amb la gent del seu entorn que està immersa en un mar de confusions entorn a la problemàtica actual i a la que portem arrossegant des de fa tant de temps.
Actualment i aprofitant la seva afició per l’escriptura, ha aparcat el castellà en els seus textos i ara ho escriu tot en la seva llengua materna i això li ha despertat una capacitat que tenia ben amagada com és la poesia i de la qual no havia sigut mai conscient. A més a més i a pesar de la seva edat, aquest any ha fet la preinscripció a la universitat per cursar la carrera de filologia catalana i té la intenció d’impartir classes de manera gratuïta a persones de fora que vulguin aprendre el català i no tinguin mitjans econòmics per fer-ho.
En un altre ordre de coses, al Roger li han publicat diversos articles d’opinió a diferents diaris de Barcelona on ha aprofitat per posar de manifest les seves inquietuds entorn a l’evolució i particularitats del país, així com per agrair i reivindicar la notorietat de personatges que estant lluitant des de les seves respectives professions per fomentar i potenciar la nostra llengua i cultura.
Des de la perspectiva del temps, sense aprofundir a la realitat històrica d’aquella denominada regió, que fou i és una nació i sense entrar en el terreny de l’espoli fiscal patit al llarg dels segles, el que el Roger té absolutament clar és que el que ha viscut la història més recent del nostre país no se’l pot enganyar i que totes les martingales que arreu d’Espanya s’inventen sobre la conducta dels catalans envers la llengua castellana són una monumental fal·làcia i que hem de seguir lluitant contra els enemics de la nostra llengua i cultura i contra aquest llast que portem arrossegant d’opressió i maltractament.
Hi ha una constant en el decurs dels darrers segles que demostra que Espanya ha intentat i segueix intentant destruir la realitat lingüística de Catalunya. Des del Decret de Nova Planta, establert l’any 1716 pel rei Felipe V, aquesta dinàmicano s’ha aturat ni en democràcia. L’última proba la tenim amb la resolució del Tribuna Superior de Justícia de Catalunya en contra el model d’immersió lingüística, que porta funcionant sense problemes gairebé trenta anys. En aquest sentit, es fa molt difícil d’entendre que un pare estigui en contra que el seu fill sigui educat en la llengua del país on viu; això significa un “no” a la cultura, al coneixement i al respecte de la identitat mil·lenària d’un poble.
Avui, malgrat tots aquests entrebancs, tot i que hi ha gent que, portant més de trenta i quaranta anys a la nostra terra, no s’ha integrat ni s’integrarà mai a la nostra cultura i costums, al Roger l’omple d’orgull i satisfacció que molts dels Bonilla, Gómez i Navarro, fills de ciutadans immigrants amb qui convisqué de petit en condicions gens favorables, actualment són tan catalans o més que ell, i que l’esforç i actitud d’aquestes persones de diversa procedència ha contribuït de manera decidida a fomentar i consolidar la catalanitat d’un poble que, des de sempre, ha demostrat ser terra d’acollida i que ha considerat com català tot aquell que se’n sent i que ha vingut al nostre territori a viure i guanyar-se la vida.
Jordi Terris 13-12-2012
Un lavabo divertit
Amics: a continuació vull narrar una divertida anècdota que em va succeir aquest passat dissabte en els lavabos d’un bar de la plaça del Pi.
—Ostres! Que estret que és això! —vaig comentar jo davant la presència de dues noies que estaven impressionants i un personatge molt peculiar que romania esperant el seu torn per ficar-se en un dels dos únics serveis de què el bar disposava.
—Passa, passa, que hi ha “overbooking” —va comentar l’esmentat personatge amb aquell mostatxo i una cara de pillet que no podia amagar.
—Ja ho veig, ja! Amb aquesta estretor potser és millor que em quedi a fora…
—No home no!, encara queda espai, contra més serem més riurem…je,je.
Em vaig quedar bocabadat, però aquell paio, només amb un parell de frases amb va transmetre tan bon rotllo que, malgrat l’encongiment, la temptació de quedar-m’hi, va poder amb mi.
—Saps que un dia en aquest mateix wàter es va quedar un tio clapat? —va exclamar en to rialler el meu company d’espera davant el rostre atònit de les altres dues noies.
—No fotis! Què dius ara? No m’ho crec…!
—Doncs ja t’ho pots creure. Feia més d’un quart d’hora que estava esperant i, davant el més absolut dels silencis que regnava a l’interior, vaig anar a cercar la mestressa…
“Fina!! Em sembla que al lavabo hi ha algú que l’ha palmat o s’escolat per al forat del water…! –vaig cridar a la mestressa requerint la seva presència…
Vols dir Pepitu? –va preguntar la Fina amb cara d’incredulitat– deixa’m que farem una proba..”
—La Fina, donant una lliçó d’experiència davant aquest tipus de situacions i, després de colpejar insistentment la porta i sense que ningú reaccionés des del interior, va llençar un raig de salfumant per l’escletxa arran de terra i el “moribund” va trigar deu segons a sortir escopetejat i amb els pantalons mig baixats…El paio portava una turca al damunt de tres parells de collons…ja, ja!
Mentre jo m’estava trancant la caixa davant aquell pintoresc personatge i la seva còmica història, un dels que hi havia en aquell moment a dins del wàter va sortir com un llampec amb un somriure d’orella a orella i exclamant:
—Surto abans que m’envieu la Fina…!! je, je.
La festa va acabar amb una disbauxa de riallades en aquell espai tan reduït que jo encara estic flipant
Com acomiadament, el Pepitu, va concloure amb certa eufòria:
—El sentit de l’humor és l’últim que podem perdre en aquests temps que corren!!
—Ja ho pots dir, company! És la millor teràpia, no ho dubtis! –vaig afegir jo mentre em cargolava de riure.
Jordi Terris 25-02-2011
Dia de mar a la Rostella
Avui em sento poètic davant la Rostella,
paradisíaca platja paradigma de la nostra preuada costa.
Quan la vista s’enlaira gaudeixo del meu color preferit;
quan l’abaixo el color s’intensifica i els ulls del mateix to
s’enlluernen amb l’esplendor del meu gran amic: el mar.
Estirat sobre el balanceig d’un onatge sinuós,
la ment romana perduda, més serena que mai.
La brisa fresca acarona el rostre absort, albirant el vol llunyà d’una gavina.
La remor de l’aigua colpeja suau, brogit de so mariner.
Just al front, preservat del vent nordenc el verd aguanta ferm.
Més amunt, el paisatge agrest no ho pot amagar:
som el Cap de Creus, on la Tramuntana ho pentina tot, millor dit, gairebé tot.
Però avui és un dia calm, un dia per gaudir, un dia per somiar,
un dia per assaborir, un dia per deixar-te anar…
Jordi Terris 11-11-2013
Petó d’enamorat
No hi ha moment més dols que l’instant previ
al primer petó a la teva enamorada.
Una màgica estona on el joc de mirades
I la incertesa d’una complaença enigmàtica
transmet un núvol de sensacions captivadores,
seductorament embriagadores.
No estic parlant del petó fàcil,
aquell d’ atracció efímera, banal, supèrflua.
No. Es tracta de quan les papallones graten les entranyes;
instants d’encís on perds el cap i tot és cor;
sensacions sublims que t’embolcallen i esclaten.
Perquè estic parlant d’un estat de privilegi,
regal que no tothom en pot gaudir.
Si, a més, el deleixes
en mig d’un crepuscle illenc,
el moment esdevé senzillament superlatiu…
Jordi Terris 15-03-2014
Dedicatòria a ma mare amb motiu del 75 anivesari
Avui, hem volgut complir un desig que intuíem et faria molta il·lusió.
Un set i un cinc, aplegats per aquest ordre, aglutinen tantes vivències,
tants anys de joia, d’esforç, de perseverança, de tenacitat, d’estimació,
de plors, de somriures, que bé mereixen una festa com la d’avui.
Nosaltres, fills i nets, la llavor que tu has deixat, junt amb el papa
y la gent que t’estima, hem volgut retre’t quest merescut homenatge
que de ven segur no oblidaràs.
I ho hem volgut fer aquí, en aquest bonic indret,
endinsats a aquest mar nostre,
a tocar d’aquest passeig que et reporta bells records,
moments de llargues passejades
on la mirada a l’horitzó es manté sempre viva,
enlluernada pel immens paisatge mariner
en companyia del teu home estimat.
Una festa sorpresa es fa difícil d’embastar, no sé si ho hem aconseguit
però segur que hi hem posat allò que tu valores: molt “carinyo” i dedicació.
T’estimem Nuri.
Jordi Terris 2012
Aquest instant
Molts invoquen el més enllà
per trobar sentit al nostre camí,
un camí de llums, vivències i emocions
que la vida et regala per atzar.
Un atzar ple de riquesa,
de riquesa existencial
que ens atorga el dia a dia
amb tresors immaterials.
¿És consol la foscor del més enllà,
tenint les clarors que il·luminen aquest instant ?
L’astre rei ens empara de dia
i els estels ens secunden de nit.
Cal gaudir de la llum que impregna el nostre esser
i abraçar els somriures que l’envolta,
perquè el més enllà no sé si amaga algun somriure
o més aviat confuses tenebres.
Present, mot lloable i majestuós
que significa regal i representa l’avui,
acaronem-lo mica en mica,
assaborim el que ens suggereix
i desem les fosques tenebres
per a quan ens endugui el més enllà
Jordi Terris 20-10-2013

